El naixement de l’alteritat. Cap a una litoralització1 de les fronteres
La funció d’allò bell és precisament indicar-nos el lloc de la relació de l’ésser humà amb la seva pròpia mort, i indicar-nos-ho en un enlluernament2.
—Jacques Lacan
Cos-riu que naixes, creixes, mors i tornes a néixer, i en el teu etern retorn, la constant impermanència.
El so del puput comença a establir una altra mesura del temps, llimacs de tors negre silencien la velocitat d’un tren que ens aguditza en una immediatesa bandejada de les espècies. Arribem al naixement del riu amb la memòria d’altres afluents, amb sediments de projectes caminats, amb el pes de somnis ja somiats, amb guerres obertes i batalles lliurades que bateguen de memòria en les terres d’aquest riu.
Caminar en temps d’urgència, resistir nous trams, trepitjar amb la fragilitat dels cossos errants que porten la incertesa en el seu pas; tot això s’esdevé al pic Tres Mares. Tot això ens precedeix i ens fa presents, ens obre porus que presagien sentits nous en aquest trajecte que segueix el fil de l’aigua, amb prou feines perceptible sota la neu.
El cos del riu brolla acabat de néixer, irromp de la matriu-terra i en aquest mateix acte la mort ja sobrevola, desplegant la certesa de la seva finitud, que serà cos-oceànic. El cos del riu necessitarà 80 dies per créixer, desenvolupar-se, ser desembocadura i fer-se Mediterrani. Escoltem els seus batecs acabats de sorgir a la muntanya i la nostra percepció s’aguditza. Com si del naixement d’una divinitat es tractés, en busquem els orígens, en detallem les descendències. Esguardem en un silenci sacre com marxa, mentre l’artista en grava els borbolls i recollim pedres per construir un petit altar on col·locarem el vas que portarà una mostra d’aquest origen, allà en la seva finitud.
Al part del riu no s’albiren riberes, el seu contorn encara sense establir parla d’una corporeïtat sense rivalitats. A les entranyes de la muntanya, el cruiximent de la terra, la neu i la calamarsa desperta una altra espessor del temps i de l’espai. La quietud que estableix el seu ritme va marcant un cos-ambulant que compassa, bressola i és bressolat pel del riu acabat de néixer/aparèixer. Assistim amb un cos desconcertat que va deixant allò maquínic —el progrés s’adverteix altre—, comencem a desfullar-nos de significants gastats.
El fil d’aigua ens fa lliscar cap a Fontibre. En el zigzagueig imperceptible de la llera sentim les mans fabrils del Felip, que mostren com del mateix acer surten escultures i fusells, cargols i tancs, i com una mateixa fàbrica va allotjar empleats cooperativistes que van lluitar pels seus drets fins que es va anar escampant, estovant la consistència. Les seves mans fan parlar l’Ebre d’aquesta força; el seu cos, forjat de lluites, torç la memòria del mateix riu que va servir per donar feina, modelar un territori al costat de l’aigua, crear objectes per a guerres i peces belles per a obres que ens alleugen de tota destrucció.
El nostre cos va resignificant-se en el camí, la carn va adquirint un estat despullat de la lletra, com si nasqués amb el naixement mateix del riu, sense significants, amb trepitjades que mosseguen el contorn d’un camí que sona a percepció pura. Malgrat la calamarsa, la pluja i els peus que s’enfonsen en el fang, hi ha el goig de qui comença a caminar per l’existència de les vores que encara no són riberes, per un sender ancestral on homes i dones van caminar a la vora de l’aigua convertida en deïtat. A la font tot s’emmiralla, aquell fil zigzaguejant, l’Hijar —fill i pare al mateix temps—, reapareix en el lloc que l’anomena oficialment. Allà s’instal·len fràgils als marges, dret i esquerre, riberes que descobreixen l’altre de davant; enfrontar-se a l’altre amb la tensió d’aquest descobriment.
(Ar)ribar-se, descobrir que el marge conté allò divers i en aquest descobriment advertir el naixement de l’alteritat que no és un/a rival. Sobre aquesta tensió estenem coordenades i la psicoanàlisi apareix com un animaló viu que es desplega en el recorregut, l’art com una criatura de resistència que no cessa d’insistir.
Miro com el Marc recull aigua del fil que fa contorn i que banya el riu recentment infans. Allà comencem a advertir els marges i el riu com a frontera, les vores que evidencien o invisibilitzen el que hi ha a l’altre costat i que il·luminen el conflicte vital que desvela —i fa cos— allò diferent.
Aquella percepció pura que es perd pel mantell del significant en tots els inicis de la vida humana reapareix als territoris del riu-infant. No només mirem amb els ulls, mirem amb tot el cos, la nostra pell es fa receptacle del camí i dels seus marges.
Seguim el transcurs dels llimacs negres de panxa groga que van deixant el rastre amb les seves manetes temporals, cossos-dispositius que van destituint el poder de la màquina: el progrés esdevé altre.
A Arroyo es produeix una primera fragmentació, la primera presa que deté l’aigua com la vida d’aquells que es van oposar al franquisme i que són alliberades per la veu del David, que desinstal·la l’oblit.
El riu és una constant que banya la nostra espècie.
Reflex dels que hi juguen, l'habiten, el celebren, el fragmenten.
Entrambasaguas, Reinosa, Arroyo, Montes Claros, Polientes, Valdivielso.
Caminem amb l’aigua infiltrada en els nostres plecs, amb les articulacions plenes de floridures, les ulleres entelades, la mirada xopa. Els repics de les cigonyes lletregen cada entrada i cada sortida de terres despoblades o amb prou feines habitades, impregnen de signes canviants els nostres passatges: hospitalitat, hostilitat, marge dret, marge esquerre. El riu-frontera es va eixamplant.
El cicle del naixement i la mort ens succeeix cada dia. En cada segment de recorregut, el nostre cos, arxiu de quilòmetres, pereix i clareja amb cada caiguda de la nit i cada alba. El nostre cos esdevé meandre, es corba, es plega, es fa erecte, emmalalteix, es contorneja amb els moviments vius del riu. Som cossos transitoris, transtemporals, transeünts transterritorials.
Núvols sonors d’ocells es van introduint en les nostres pells, en les nostres brànquies, en les nostres ales. El reflex del bosc a l’Ebre, l’Ebre reflectit en els boscos; una orquídia en forma d’abellot ens parla de la seva pol·linització mimètica; una cigala es despulla i reneix a la tenda de l’artista.
Els territoris es van arxivant al cos, el riu es va arxivant als nostres cossos. Endinsats riu endins, endinsats riu enfora, patim les irrigacions vitals del riu-territori. Actes del cos en moviment, en interrelació amb la poètica de la natura, deixen el seu registre. Cos vital en acció que avançant amb el riu va gestant una nova connexió amb el saber propi i amb els sabers del territori.
Bugaderes, agricultores, pastors i pastores de vaques tudanques, pescadors, artesanes de la veu, cuidadores de dialectes, cantors del riu, guardianes de veus maternes.
Tot és nou, diu la veu de l’artista, tot és mirada nova, tota és una troballa en l’arxiu del camí. Al melic del temps, allò inabastable es va corporeïtzant, enrere va quedant el progrés, endinsats en un avenir que és passat i que en cada pas es fa futur.
L’Ebre va creixent i, en els seus eixamplaments adolescents, transformant la seva cabalitat d’infant en divinitat-exultant, el seu so ensordeix els nostres passos, que s’adhereixen al soroll de l’experiència. El seu cos es fa embolcall.
Som dues serps vorejant la matèria-riu.
Observem les fragmentacions que es van esdevenint. Nosaltres som fragmentats també. L’estat del riu ens afecta, el territori afectat ens travessa com a organismes vius en convivència amb les múltiples espècies. El nostre pas s’atura, es fa feixuc. Molins de vent, camps de plaques solars, mars d’acer que inunden el camí s’incorporen al cos i el determinen. No deixem de sentir la urgència del món en cada caminada.
Amb quins somnis arribarem a la font? Quins somnis seran somiats allà, a la mort? Quin cos ens quedarà inscrit?
El traç de l’artista voreja la realitat caminada amb pinzellades, recull la matèria palpitant dels marges, protegeix el silenci, captura sonoritats. Cus per capes tot el que s’ha vist i sentit en els trams de cada fase del territori-riu. La veu del riu és capturada en les seves diferents etapes, en les seves superfícies, en les seves profunditats.
congostos de la perforada
cova-escolta,
assuts que fan barrera.
Detenció del trajecte.
Apagada,
la fractura del somni
escletxa per on es cola una altra realitat,
silenci desert, silenci despert.
Ensopegada, els trajectes es bifurquen,
camins trencats, vagarejos del cos,
llera d’esdeveniments, Ebre i Suquía.
Al Delta, la infància representada per un grup de nens i nenes rep l’artista; en ciclicitat joiosa, s’acosten a donar el suport a l’últim tram. Fent rumb cap al mar, l’arribada al Mediterrani obre un oceà de silenci. La mort del cos-riu es fon entre dos mars.
Mentre l’artista acompanya el riu a la seva fi, a Argentina —creuat un banzeiro3— acompanyo la meva mare a desembocar en el seu mar. Assistim (des de la nostra petitesa desolada i sense nom) a la corporeïtzació última d’aquesta simbiosi (diàleg, metàfora, correspondència, sincronicitat) entre el cos-humà i el cos-riu.
Quin cos queda inscrit? Un cos-riu en plena feina de dol, que dol la seva desembocadura, que es constitueix de substrats afectius, vinculars, polítics. Un cos-riu que parla amb una memòria nova i és capaç de ser llegit des d’una nova inscripció. Un cos-riu unificat que, conscient de la seva corporeïtat, nuant els seus fragments, no pot deixar de ser representat en la seva totalitat. Un cos-riu que neix, passa la seva infància en terres càntabres, va canviant de llengües —castellà-euskera-català, segons la seva veu, serpenteja—, es fa frontera i carretera de territori per finalitzar la seva vida a Catalunya.
Un cos unificat en què seria possible litoralitzar les rivalitats i transformar les vores en oportunitats per a nous ponts.
A Norma Cabrera,
mamita-río,
que tement la seva desembocadura
es va fer mar.
23-10-1951 / 08-07-2025
Celeste Reyna (1977, Córdoba, Argentina) és psicoanalista i docent. Treballa en l’àmbit públic i en el privat des de fa vint anys. El seu interès i treball se centren en projectes col·lectius relacionats amb l’accés a la psicoanàlisi per a tots i la creació de dispositius en què l’escolta, la paraula i les eines artístiques promouen l’elaboració del malestar. Durant els últims anys, a partir de la necessitat de recórrer a pràctiques comunitàries subjectivants, ha treballat i treballa en diferents projectes artístics en què entrellaça art i psicoanàlisi.
-
Litoral: vora entre dos camps diferents, en què el pas d’un costat a l’altre no permet la marxa enrere. ⤶
-
Jacques Lacan, El seminario, libro 7: La ética del psicoanálisis, 1959–1960 (Buenos Aires: Paidós, 1988), 352. ⤶
-
«Els habitants del Xingú diuen banzeiro a la zona on el riu s’embraveix, per on, si hi ha sort, es pot passar a l’altra banda; si no n’hi ha, no. Es tracta d’un “punt” perillós entre el lloc des del qual un ve i el lloc on vol anar. Qui rema espera que el banzeiro retiri les urpes o s’apaivagui. I guarda silenci perquè de sobte el vaixell pot bolcar o acabar arrossegat riu avall. Guarda silenci per no despertar la fúria del riu. Banzeiro no té sinònims. Tampoc traducció. Banzeiro és el que és. I és on és.» —Eliane Brum, Banzeiro Òkòtó: La Amazonia centro del mundo (Barcelona: Lumen, 2023), 27–28. ⤶