Macchina automatica / no anima1
Barcelona, 12 de gener de 2025. Demano disculpes per la possible manca de respecte envers les persones retratades. No he trobat cap altra manera de sostenir el sentit d’aquest article sense publicar la imatge. Si algú s’hi reconeix i vol que la retiri, pot posar-se en contacte amb mi.
Un home de trets asiàtics dorm assegut al sòcol d’un aparador. La seva expressió és tensa, adolorida, no queda clar que segueixi viu. A l’altre costat del vidre, una noia seu a una taula d’una cafeteria, amb els auriculars posats, absorbida treballant amb el seu ordinador. No és evident qui va arribar primer, però el que sí que resulta clar és que la presència de l’home no sembla captar-li l’atenció en absolut.
Recordo quan vaig arribar a Barcelona fa més de vint anys, amb quina sorpresa mirava la indiferència dels vianants cap a les condicions de la gent sense sostre. Jo que venia de la rica província del nord d’Itàlia, no hi estava acostumat. Era poc freqüent trobar gent estirada pel terra, cosa que encara es considerava un assumpte greu. Vint anys després, la quantitat de gent sense sostre ha augmentat de manera considerable i amb ella, el dolor punyent que em provoca la indiferència sistèmica cap a aquesta humanitat descartada i abandonada. Una indiferència a la qual em vaig adaptar, alimentant-la, com en el cas de la foto que obre aquestes línies. Com els altres, estic tan acostumat a aquestes escenes que el meu interès cap a les condicions d’aquest home s’ha limitat a aquesta fotografia i a aquestes línies. Fos viu o mort, patint o dormint, era assumpte d’altres.
Aquesta imatge sembla una posada en escena del nou Zeitgeist contemporani. Separats per un vidre fi, d’una banda la comoditat tecnologitzada de la humanitat integrada, de l’altra els altres, les restes. El fet en si no és nou, el que marca la diferència és allò que no es veu. O allò que es dóna per descomptat.
Les qüestions que se’m plantegen són diverses, però la més urgent és: qui se suposa que ha de ser l’altre encarregat de resoldre l’emergència d’una vida humana?
La noia amb els auriculars a la cafeteria som nosaltres davant del sofriment aliè. El vidre de l’aparador és la pantalla2 — superfície que protegeix i que projecta, barrera que converteix l’emergència en espectacle i l’espectador en innocent. La distància entre un home esgotat que dorm en un sòcol i un genocidi que es retransmet en directe és només una qüestió d’escala: el mecanisme és el mateix, seguim esperant que un altre actuï. El neutral, a la llum de la injustícia, està del costat de l’opressor,3 però també ho està l’espera. Esperar que un altre se’n faci càrrec ja és una forma de complicitat.
La indiferència davant del sense sostre no és crueltat individual, és automatisme sistèmic.4 Tan absorbits en el nostre cicle — produeix/consumeix/entreté’t/mor —, semblem màquines que han deixat de registrar l’altre com a humà. Super comunicati, super connessi, zero emozioni, zero coscienza.5 El dispositiu s’ha convertit en instrument de la nostra pròpia submissió,6 i amb ell la capacitat de veure l’altre s’ha reduït al gest de fotografiar-lo, comentar-lo i tirar endavant.7
-
La frase “macchina automatica no anima” apareix a la cançó A Tratti dels CSI (Consorzio Suonatori Indipendenti), inclosa al seu àlbum de 1997, Tabula Rasa Elettrificata. ⤶
-
Vegeu Pantallas: «¿De qué nos protegen nuestras pantallas?» ⤶
-
Franco Battiato a Shock in My Town (1998) observava el comportament humà com un entomòleg: «Stiamo diventando come degli insetti, simili agli insetti». Luciano Bianciardi proposava a La vita agra que «la rivoluzione deve cominciare in interiore homine», renunciant als mecanismes que ens automatitzen. ⤶
-
Vegeu Il dispositivo come strumento di sottomissione: «Ens hem convertit en prolongacions humanes de les màquines que hem inventat». ⤶