Entre dues aigües
Cos d’Ebre, trajecte Casp – Mequinensa amb Marco Noris. 21 – 22 de juny de 2025
A mitja tarda agafo el cotxe per anar a Casp, després d’un divendres ple de reunions, hiperactiu com tots els dies. Fa molta calor. M’allunyo de Barcelona i l’horitzó s’amplia, m’endinso en un espai una mica més buit. Els pensaments s’espaien cada vegada més, igual que els cotxes. Simplement avanço. Ressegueixo l’últim tram del Segre i creuo l’Ebre a Mequinensa. Soc a tocar del càmping on trobaré el Marco. Fa mesos que m’havia reservat aquest cap de setmana per acompanyar-lo en la seva caminada. Faig en cotxe bona part del tram que farem després a peu, en sentit contrari, per un camí molt més llarg i sinuós. Per a mi resseguir l’Ebre és un vell somni, i el tram de riu que comença aquí i acaba a la desembocadura és, d’alguna manera, casa meva.
Som al mig d’una onada de calor extrema i l’endemà ens llevem aviat per evitar al màxim les altes temperatures. Però triguem una mica a sortir. El Marco és una persona més aviat lenta, que posa consciència en les coses que fa i les fa amb cura. Com si volgués allargar el contacte amb el present, el tacte amb tot el que toca. Cada cosa està perfectament empaquetada i té el seu lloc a la motxilla, únic contenidor de les seves propietats durant setmanes. Mentre el miro penso que en la nostra societat, que s’alimenta d’expectatives futures cegues, la lentitud és potser l’actitud més subversiva. El desig de romandre en el present d’alguna manera posa en dubte la necessitat d’aquest avenir cada vegada més esplendorós. Crec que això té molt a veure amb l’acte de caminar.
Seguim el GR-99, quasi sempre a la vora de l’Ebre. Hi ha alguna cosa profundament adequada en l’acte d’anar a peu al costat d’un riu, acompanyant-lo en la seva baixada lenta cap al mar. La velocitat de l’aigua i la del caminant són similars. Ens desplacem, doncs, amb el riu, i per això aquí, a la cua del gran embassament de Mequinensa, on l’aigua amb prou feines es mou, no cal apressar-se. El riu, encara més que el caminant, «hace camino al andar». I aquí dibuixa amplis meandres. Això fa que alguns elements del paisatge ens acompanyin durant bona part del trajecte. Les runes terroses de l’ermita de la Magdalena, que sembla que hagin brollat de la mateixa cinglera on es troben, s’apropen i s’allunyen alternativament, però no deixen d’observar-nos. Antigament, aquesta ermita era objecte de romeries per demanar pluja en períodes de sequera. La pujada del nivell de l’aigua arran de la construcció de l’embassament ha fet que ara l’ermita se situï en una illa i només s’hi pugui accedir a peu quan hi ha poca aigua. I és que qui voldria fer un romiatge per demanar pluja quan el nivell de l’embassament evidencia l’abundor d’aigua? La natura és sàvia, i qui no es conforma és ben bé perquè no vol.
L’aigua sempre és a prop, sovint a la vista, però d’alguna manera roman inaccessible. Hi ha una certa ironia en això, en l’enorme cabal d’aigua que flueix per aquesta terra seca i aspra. Només cal mirar el nostre equipatge, la part més important del qual són els més de 18 litres d’aigua que portem per als dos dies de camí. I encara ens serà justa! Evidentment, no som els únics que patim set. En aquest tram, la vegetació que envolta l’Ebre és testimoni de la sequedat de l’ambient i, més enllà dels salzes i tamarius de la ribera, està dominada per màquies esclarissades. Penso en una descripció del nostre itinerari que citi tots i cadascun dels arbustos que voregen el camí: llentiscle – lli – romaní – romaní – arçot – carrasca – romaní – … Un llarg fil de noms que posi la contigüitat botànica per davant de la realitat mètrica, i que aquí tendiria a minimitzar les distàncies, ja que la densitat de plantes és baixa. Paradoxalment, no hi ha prou aigua. «Lo riu és vida», sens dubte, però no sempre per allà on passa, o no tant com voldríem.
Tot i que el riu aporta una certa humitat als ecosistemes que l’envolten, la major part de l’aigua passa de llarg, igual que fem nosaltres. Els rius retornen al mar l’excés de pluja que cau sobre els continents, però al seu curs només hi arriba l’aigua que queda un cop satisfetes les necessitats (la transpiració) de la vegetació que els envolta. Al tram alt de l’Ebre, de Cantàbria al País Basc, les precipitacions en forma de pluja i neu superen de molt l’aigua que fan servir els boscos, malgrat la seva frondositat; i la resta, abundant, nodreix el riu. Aquí, al tram mig-baix, quasi tota l’aigua que cau la fan servir les plantes, per exigua que sigui la vegetació. Exigua però alhora rica: els ambients estressants sovint estan associats a una elevada diversitat de plantes amb adaptacions extraordinàries. La zona on ens trobem no és una excepció. Com en moltes regions seques del planeta, les dificultats associades a la manca d’aigua es veuen agreujades pel tipus de sòl, ric en guixos. Aquests sòls tendeixen a formar crostes poc poroses, que limiten tant la infiltració d’aigua com la capacitat d’arrelament de les plantes. Això fa que hi trobem una flora molt particular, amb espècies exclusives d’aquest tipus de substrats. Algunes han trobat solucions fascinants a les dificultats imposades per l’ambient. Fa uns anys es va descobrir (als Monegres, a prop d’on ens trobem) que algunes plantes són capaces d’extreure directament l’aigua que es troba en les estructures cristal·lines del guix mineral, i això els permet sobreviure la sequera estival.
L’embassament de Mequinensa és el més gran de l’Ebre, un fruit més de la fal·lera del caudillo per combatre la «pertinaz sequía» amb infraestructures hidràuliques. Es fa servir sobretot per produir energia, però també per canalitzar aigua de reg, que no és més que una manera de forçar el riu a amollar aigua, a ser més generós amb els ecosistemes que creua. Inicialment es regava horta, però cada vegada més també s’irriguen grans plantacions d’oliveres. Enormes camps amb rengleres verdes perfectament paral·leles que destaquen sobre el fons pàl·lid, quasi blanc, del sòl. L’eixutesa s’està fent excessiva fins i tot per als cultius de secà. També per a nosaltres, que passem (sobrevivim) les llargues hores del migdia de dissabte sota l’ombra d’un pi a la riba del riu. Ens hi banyem diverses vegades, fent honor l’altre nom de l’embassament (el mar de Aragón). Em pregunto si et pots banyar dues vegades al mateix embassament. És un tema que Heràclit no va tractar, segurament amb bon criteri.
Però el que fem sobretot és caminar. La cadència dels passos, la disposició activa i alhora assossegada propicien una actitud propensa a mirar, escoltar i pensar; també a parlar. Enraonem sobre Cos d’Ebre, un projecte en què l’artista posa en joc el seu propi cos per conèixer el «cos» del riu. De fins a quin punt una proposta que implica caminar més de mil dos-cents quilòmetres durant quasi tres mesos és anar contracorrent, malgrat la nostra experiència immediata ho contradigui. Vivim tan accelerats que de vegades oblidem la obvietat que caminar és, fonamentalment, una manera de desplaçar-se. Potser és una manera relativament lenta de moure’s en l’espai, segons els estàndards actuals. Però, en canvi, penso que anar a peu propicia els viatges en el temps; en el sentit trivial que és una manera de tornar a certs hàbits del passat, però també perquè la lentitud en el moviment deixa més espai al vagareig dels pensaments, als jocs de la imaginació.
Xerrant, xerrant decidim allargar el trajecte fins ben entrada la nit, en part perquè al vespre la temperatura és més agradable i en part perquè em penso que els dos volem dormir amb la tranquil·litat de saber que el tram de l’endemà serà més curt. Arribem al refugi de la vall del Freixes força tard i molt cansats. De freixes no en veiem i el «refugi» és una cabana bastant minimalista, però més que suficient per passar-hi la nit. Dormim lleugerament, com es dorm a la muntanya, i reprenem la marxa de bon matí, sota un sol potser una mica menys inclement que el dia abans. A mig matí ens trobem un gran ramat d’ovelles i cabres amb el Miguel, el seu pastor, que ens explica que a ell també li agrada caminar i ens ensenya fotos de la seva darrera pujada al Moncayo vestit amb el mateix mono blau que porta ara. El porta sempre, quan va d’excursió. Com a bon samarità, ens dona aigua. També ens parla del seu ramat, que s’ha anat reduint (havia arribat a tenir més de mil ovelles) i que ningú continuarà quan ell es jubili. La mateixa història repetida una vegada i una altra. El pas del temps, el progrés, el canvi inexorable. Quan Josep Maria Espinàs va baixar l’Ebre un estiu de fa quasi 65 anys (curiosament no a peu, caminaire com era, si no «amb un primitiu Velosolex») encara no existien els grans embassaments de l’Ebre, però les obres ja havien començat.
L’acceleració del progrés, o d’un cert tipus de progrés, havia de frenar el corrent del riu. Els embassaments de Mequinensa i Riba-Roja van canviar radicalment el paisatge on ens trobem i les vides dels habitants de molts quilòmetres a la rodona. Permeten emmagatzemar aigua i fer-la servir allà i on convé, i alhora generar l’energia necessària per nodrir encara més progrés, més canvi, menys cabal, menys sediments, menys riu. La conca del riu Ebre té actualment 187 embassaments que retenen més del 90 % dels sediments que transporta l’aigua, especialment les sorres. El delta de l’Ebre no deixa de retrocedir. Si es mantenen les tendències actuals de manca de sediments i pujada del nivell del mar, la major part del Delta desapareixerà abans que s’acabi el segle, juntament amb les persones que hi viuen i una fauna i una flora extraordinàries. D’aquí la campanya «Salvem lo Delta» de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, que fa 25 anys que lluita pel present i pel futur del riu i de la seva gent.
El trajecte del segon dia es fa menys dur. Arribem a la impressionant presa de Mequinensa a mitja tarda. El pantà està quasi ple i hi brollen enormes dolls d’aigua. Molt per sota nostre alguns gavians sobrevolen la llera del riu. Aquí s’acaba l’embassament de Mequinensa i, immediatament, comença el de Riba-Roja. Al cap de pocs quilòmetres, en l’aiguabarreig en què les aigües del Segre troben les de l’Ebre, hi ha la vila de Mequinensa. Una població nova, funcional, ara dedicada a la indústria de la pesca recreativa. Del poble vell de Mequinensa, el qual es va enriquir amb el lignit de les mines, en queda ben poca cosa. Fou enderrocat durant la construcció del pantà, a mitjans dels anys seixanta, i només en resta el traçat dels carrers i l’edifici de les escoles. Irònicament per sobre del nivell de les aigües, que mai van arribar a cobrir les cases. Ara tot plegat és un Parc de la Memòria (estremida) per retre homenatge a les persones que van haver de marxar de casa seva, per mantenir vius en el nostre record els personatges i les històries que ens va contar Jesús Moncada en els seus llibres.
Hem estat dos dies caminant per fer un trajecte que hauríem pogut fer en cotxe en poc més de 20 minuts. Si ho haguéssim fet així, no hauríem vist el mateix ni ho hauríem viscut de la mateixa manera. La contigüitat i el contacte aporten un context que la velocitat no reemplaça. D’alguna manera ens hem refregat amb la realitat que s’amaga al darrere dels mapes. Hem tocat i ens hem deixat tocar pel riu. Fins i tot hem begut de les seves aigües (això sí, després de potabilitzar-les amb una precaució raonable). I hem suat de valent. Mentre m’allunyo de Mequinensa per tornar a casa, ara ja en cotxe, el cel del capvespre és roig de tempesta. Plou. Penso que potser la nostra suor, aigua que fins fa poc era part de nosaltres, ara forma part d’aquesta pluja, i que viatjarà amb l’Ebre (i amb el Marco), sense pressa, fins abocar-se al mar.
Jordi Martínez Vilalta (1975, Barcelona) és professor d’ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador al CREAF. La seva recerca pretén entendre millor el funcionament dels sistemes forestals i la seva resposta als canvis ambientals, especialment els relacionats amb una disponibilitat d’aigua més limitada (sequera, temperatures elevades). En la seva recerca, combina diferents aproximacions (observacionals, experimentals i de modelització) en diferents biomes (mediterrani, temperat, tropical). Els darrers anys ha desenvolupat un interès creixent per les col·laboracions entre ciència i art en l’àmbit de l’ecologia i les ciències ambientals, i ha col·laborat en diversos projectes artístics.