Sobre Marco Noris. Gest, paisatge
Retrato el paisatge per la seva bellesa o per l’absència d’allò humà?
Necessito elevar-me o només es tracta de no caure?
Com més pateixo la humanitat més gaudeixo la natura, i com més transcric l’invisible en un llenguatge comú –jo, traductor de l’ignot–, més en allò humà puc veure el llambreig de l’infinit.(Marco Noris en un hivern escombrat per la tramuntana de l’estiu)
L’any 2015 l’alcaldessa d’un poble de l’est de l’illa de Tenerife va fer pintar una ratlla blava al polígon industrial que comparteixen tres municipis diferents. L’objectiu era delimitar fins on arribaria la inversió dels impostos municipals en les seves tasques de conservar, mantenir i netejar estrictament allò necessari, extraient quirúrgicament dels assumptes públics del municipi aquell espai de no competència que la línia marcava més enllà de tota la lògica d’allò comú.
Pintar una línia per fer política. Una frontera. Pensem en les fronteres com el confí d’alguna cosa, com el lloc on alguna cosa acaba, on alguna cosa comença. Per on els cossos transiten entre un espai polític i un altre. Entre una legalitat i una altra. Un ésser lloc sense ser espai, que es construeix en latitud i longitud, determinant la seva posició a la superfície terrestre per unes coordenades aparentment innòcues però capaces d’afectar, pel simple avanç d’un peu sobre l’altre costat, el subjecte que les travessa. El subjecte, geolocalitzat entre fronteres és, en aquest no espai, un ens polític, no una habitant, a qui en el fet de traspassar aquesta línia se li suposa notificat el seu canvi d’estatus: com a migrant, refugiada, estrangera. Arribant a port, entrant o sortint de l’orc o de l’edèn, segons la direcció.
Marco Noris ha explorat profusament aquest lloc des d’accions molt diferents: la pintura, el vídeo, el caminar. Aquesta és una de les escenografies que ha escollit, on tenen lloc els seus grans temes. Fronteres, senders, vores i cims dels quals registra senyals, pedres, blocs i banderes en blanc, en negre, assenyalant alguna cosa que podria ser-hi, però no apareix. Línies definides per l’absència d’espai, significades en el seu no-res, convertides en una imatge bidimensional que encobreix aquesta desaparició eliminant d’allò representat -el buit- la tercera de les dimensions físiques observables.
És en aquest no espai on Noris deixa desplegar l’especulació pictòrica en tota la seva força, la il·lusió en tota la seva potència de què parla Baudrillard a El complot de l’art: «Cal que cada imatge li tregui alguna cosa a la realitat del món: cal que en cada imatge alguna cosa desaparegui, (…) cal que la desaparició continuï viva: aquest és el secret de l’art i de la seducció.»
El caràcter il·lusionista d’aquests espais buits en el treball de Noris funciona com a apel·lació als emplaçaments de la desaparició (les fosses, les cunetes, els camps d’extermini, però també la desesperança, la derrota, la rendició) on el paisatge deixa de ser-ho per convertir-se en un lloc d’extinció. Però més enllà de la força prestidigitadora i fortament seductora de les seves imatges, Noris anota, en registrar la desaparició d’un tros d’imatge del món, l’evidència del rastre d’allò humà inscrit sobre el sistema-terra. És al capdavall la nostra acció –física, política, emocional- sobre els estrats de delimitació de fronteres polítiques i simbòliques, allò que crea no espais de suspensió, en què mai res no és el que havia estat tot just un pas, un instant abans. El treball de Noris és aquest: el registre de l’Antropocè, en tant que temps humà i polític actuant sobre el paisatge.
És en aquest interval ubicat entre allò natural i allò polític on se situen els projectes de Marco Noris. A (In)refugis, un conjunt de pintures inspirades per l’antic camp de concentració de Joffre de Rivesaltes, al sud de França, que es va obrir als anys trenta del segle XX per allotjar els exiliats espanyols. Entre retrats adolorits, individus sense rostre, i paisatges amb lloses, el projecte treballa sobre el desarrelament i la desesperació que queda un cop la tempesta de la tragèdia ha tingut lloc. Un treball en què la pintura és la via d’accés a aquest no lloc que ocupen els soterranis dels desterrats, i on l’oblit creix entre els morts.
Ho explica l’artista en el text que acompanya El triomf de la derrota: «Fosses comunes, violadors apallissats, accidents, deixalles i abocadors; víctimes policials, efígies enderrocades, pròfugs i mutants… la meva obra és un prontuari de l’enfonsament, un compendi de ruïnes materials i morals.» A manera d’anotacions, aquest projecte és un compendi de tot allò que tendim a col·locar en els espais de suspensió de la història, on deixen de fer mal perquè queden rebutjats. És un catàleg de temes recollits amb l’objecte d’extreure’ls de l’oblit per tenir-los presents i a mà, en cas que es puguin necessitar. Anotar-los, evocar-los, perquè l’horror no torni, sembla pensar Noris, sabent que sempre torna. Aquesta és la seva metodologia de treball aquí: desenes d’apunts a l’oli en petit format que componen un compendi d’espectres humans i paisatges entre els quals alguns, al seu torn, seran recuperats per escalar-se a formats més grans.
Però Noris no amaga la rellevància del diàleg entre el format gran (el text principal) i els apunts en petit format (les notes al peu). El desplegament expositiu que va poder veure’s a l’exposició individual «No era el sol» el 2017 a la Galeria Trama de Barcelona discorria en aquest sentit: acompanyar el visitant per un relat curosament articulat per les referències i situar-lo en el lloc des d’on l’artista construeix el seu cos narratiu. Per afinar el contingut, per matisar les impressions, per evocar vestigis i donar ocasió al discurs.
Noris usa una gramàtica hipertextual. Coneix en profunditat la programació HTML (HyperText Markup Language, és a dir, llenguatge de marques d’hipertext), base de tota la programació web; i que basa la seva filosofia de desenvolupament en la idea de la referència: per afegir un element extern (imatge, vídeo, entre d’altres), aquest no s’afegeix al codi de la pàgina, sinó que s’hi inclou una referència, un link, a la ubicació d’aquest element. D’aquesta manera, la pàgina web conté en realitat només text mentre que recau en la interfície del navegador la tasca d’unir tots els elements i organitzar la visualització final de la pàgina.
És aquest l’exercici que vam veure fer a Noris a l’exposició de Trama. I és el que trobem a l’estudi, i també en el desenvolupament de la seva intervenció al Paratext nr7 a Hangar, on aquesta relació entre un cos central de treball i les seves anotacions es va desplegar com un codi obert de lectura, per acompanyar-nos i facilitar l’accés al contingut final. En aquesta acció performativa, va traçar un mapa complet d’(In)refugis dibuixant sobre les parets negres de l’espai el seu procés d’investigació i creatiu.
Noris ho explica: «Vaig optar per un format performatiu que satisfés les meves necessitats de divulgació i alhora em permetés crear quelcom que pogués considerar com una obra en si mateixa. (…) la realització en viu d’un mapa mental (…) que expliqués els orígens del projecte, les referències, els descobriments, els errors i les eleccions que vaig haver de prendre durant el seu desenvolupament. L’ús de diferents elements i llenguatges (vídeo, projecció de fotos, objectes, pintures, dibuixos, fotografies, notes, cartes, fotocòpies), units entre ells per fletxes i textos escrits sobre la paret, em va permetre traslladar un sistema d’organització de continguts hipertextual a la realitat física.»
Noris treballa així, des del traçat de mapes mentals que cartografien els marges. Com a tàctica, l’hipertext n’és la conseqüència immediata. I la interfície és el lloc on cohabiten les vores, l’artefacte entre marges que connecta persona i història, l’acció humana amb la seva petjada en el paisatge. Una interfície que es presenta com a esquer amb què atrapar els sentits de l’espectador per seduir-lo, i que és alhora una trampa oberta en què juguetegen la construcció del discurs intel·lectual sobre l’enfonsament d’allò humà i l’emoció seductora del desastre. És la victòria de la derrota allò que ens atrapa del projecte (In)refugis, la sublimació d’allò vençut, i l’espectre de l’absència que emergeix de les tombes col·lapsades de la història1. I per a tot això, l’elecció del llenguatge pictòric és el mitjà que Noris considera més adequat per «manejar allò emocional sense descuidar allò intel·lectual». La familiaritat de l’espectador amb el codi visual de la pintura és la maniobra que utilitza per atrapar-lo, activant l’engany visual d’allò representat, apel·lant a la projecció del somni d’allò real sobre la tela.
Però l’artista ens repeteix que la pintura no és més que una estratègia. I com a tal, susceptible de ser modificada. I així, Noris s’endinsa en altres mitjans amb què continuar explorant en els límits. En el seu projecte A la frontera, desenvolupat l’estiu de 2017 en el marc d’una investigació sobre la producció artística contemporània de l’espai La Capella de Barcelona, Noris cartografia la línia de fites del Pirineu. A la recerca de com es construeix aquest no lloc i com s’habita dins seu, Noris va passar 25 dies recorrent a peu tota la frontera hispanofrancesa del municipi de Girona, pintant o anotant cadascuna de les mugues que dibuixen el límit. Noris fa en aquest projecte el procés invers al seu treball anterior: aquesta vegada no es tractava de pintar les traces de la història sobre allò humà, ni d’allò humà sobre la natura, sinó d’experimentar el paisatge en el cos, de deixar que faci solc en la carn. I d’explicar-ho.
El resultat de la travessa és de nou un conjunt narratiu fet de trossos necessaris: apunts, textos breus, fotografies, dibuixos i olis en què preval la disciplina (arribar a cada meta, realitzar el document diari) sobre els resultats immediats. No és el plaer del passejant el que queda anotat, és el duel del treballador, el cansament del caminant, i la impressió de l’observador. I també el recorregut físic cap als límits de cadascun d’aquests estats anímics i racionals.
El projecte pren forma final en una publicació acurada en què cada format escollit i cada registre (les dades històriques i geogràfiques, la travessa, la descripció i la pròpia reflexió sobre la natura del projecte i de l’art) troba un lloc. I és de nou en l’entrellaçat d’aquestes capes narratives que el projecte sencer cobra sentit: caminar al capdavall està relacionat amb explicar històries.
Mentre A la frontera seguia un traç predeterminat i un sender prèviament calculat, L’Entrega, en què ara està embarcat, manté el format -caminar- però canvia la pregunta inicial: no es tracta ja de cartografiar les marques de camí, sinó de registrar sobre documents preparats però buits (papers de diferents mides doblegats a manera de mapes) el rastre del cos en moviment, del pensament que l’acompanya i el context donat durant el camí. Aquesta vegada el repte és el document en blanc, els mapes per fer cap al cim. Potser l’acompanyin també les preguntes sobre la condició de la producció del treball artístic, de l’èxit i el fracàs, del seu sentit i de la seva relació amb un entorn no sempre habitable. Amb una sola decisió prèviament presa, la del destí final, l’objectiu és l’entrega d’aquests registres presos durant el recorregut entre Barcelona i Farrera, un dels pobles més alts del Pirineu lleidatà2.
Marco Noris ha treballat sobre les fronteres, els refugiats, les absències i presències, els desapareguts, els espais buits en el paisatge; sobre el camí, en el camí, i en el lloc entremig en què tot queda suspès entre el possible triomf i la segura derrota. Sense conformar-se amb els resultats trobats, per més efectius que siguin en la seva capacitat d’evocació, en la qualitat de treball manual, pictòric, documental…, Noris inicia cada procés amb una pregunta sorgida del procés anterior. Sense quedar atrapat en estil o formats, avança per les pràctiques de l’art convidant qui el miri a deixar-se travessar per imatges que pregunten per la poètica i per la política. Sense acorralar-nos. Tot i que podria pensar-se que ens porta a llocs sense marge de maniobra, Marco Noris treballa sempre obrint un interstici pel qual es cola la condició de possibilitat que alguna cosa que hagi ocorregut pugui emergir, o que alguna cosa per ocórrer il·lumini l’horitzó. Perquè emergeixin d’aquesta escletxa els instants més fràgils de la condició humana.
Tere Badia, 2018