Carien Vugts: Tribut a una pintura

Hola Marco,
fa unes dues setmanes era estirat a la cadira del dentista i em vaig recordar del teu quadre.
M’agrada escriure de tant en tant, sobre la meva obra o la d’algú altre.
Això perquè penso que, a més de fer art, també cal practicar a escriure’n. Per poder donar paraules a allò que fas.
Així que després de la visita al dentista vaig començar a escriure una mena de tribut al teu quadre.
salutacions,
Carien

Dimecres 1 de febrer de 2017, de sobte em vaig trobar a l’estudi de Marco Noris.
Feia tres mesos que hi rondava, però llavors vaig tenir la gosadia d’ignorar el senyal d’estop de la porta i allà em vaig plantar, al mig del seu estudi. Amb auriculars a les orelles i amb la seva granota blava, estava enfeinat pintant. Vaig haver de cridar amb totes les meves forces perquè s’adonés de mi.

Els últims quadres que li havia vist eren els de la seva exposició a Vic. En aquell moment vaig veure, suposo, algunes de les fascinacions de Noris des de dins. Com si els temes dels quadres fossin més personals, amb més motivacions interiors.
Vam parlar una mica més d’un quadre concret:
D’entrada veus una boca molt badada amb, dins d’aquesta boca, a la dreta un mirallet dental i a l’esquerra un d’aquells ganxos desagradables de dentista. Sobre aquesta boca, en un camp grisós, només un parell d’ulls.
El mateix Marco estava orgullós de com havia pintat el reflex de les dents i les genives al mirallet. I se n’havia sortit, certament, però per a mi el contrast entre la manera de pintar de la part superior, parca i fina, i la part inferior del quadre, greixosa i escultòrica, era el més fascinant. La manera diferent de pintar duia a una aparença diferent de la boca i dels ulls.

La boca badada amb un llavi inferior i superior greixosos, d’un color lleugerament inusual i brut; veus dents i genives, però també és visible la zona de sota la llengua. Tal com no acostumes a veure-te-la tu mateix, però que reconeixes irrevocablement. Una zona una mica indefinida, pintada de manera molt escultòrica. Les dents no estan perfectament rectes i no són d’un blanc brillant, sinó que contenen una mica de groc.
Però llavors, aquells ulls sobre la boca, plens d’horror i de por, expressen gairebé agonia. No més que unes quantes pinzellades, però molt ben encertades i a prop del que podria ser la realitat.
Amb la boca t’hi pots identificar, però els ulls, aquells són d’una altra persona. Saps quina cara fas a la cadira del dentista, amb la boca en un espasme, però no saps què expressen els teus ulls.

La banalitat del tema dona al quadre una mena d’humor, àcid potser, però tot i així. Té alguna cosa d’existencial, alguna cosa d’alienant i també és una mica repel·lent, però just al límit. On hi ha aquest equilibri entre atracció i repulsió, entre fascinació i abominació, i encara no saps com t’afectarà.

Mirar aquest quadre comença amb diversió, perquè comences amb la ment oberta i veus el plaer que té Noris pintant. Però llavors passa el que passa quan seus a la cadira del dentista.
Al principi et sents còmode, només està foradant una mica.
Però mentrestant l’assistent no para atenció i la boca se’t va omplint a poc a poc d’aigua del torn i al cap d’una estona comences a pensar: aviat m’ofegaré…

Carien