Vaig començar a fer art molt aviat. A l’època en què hom sol començar a confrontar-se amb el món, ho vaig deixar. Més tard ho vaig reprendre, quan havia de tornar a començar. Hi continuo, vint anys després. D’art, vaig arribar a emborratxar-me’n i a empatxar-me’n.

Ara em sembla evident que l’art no salvarà el món, aquest art. I aquest món. Però potser ens donarà alè per continuar esperant. Sospito de l’art que pretén donar respostes i sostinc que canviar la poesia per un producte sorprenent no ens lliurarà de la ceguesa.

Continuo admirant la pintura, perquè, com va escriure Joan Walsh Anglund¹, un ocell no canta perquè té una resposta, canta perquè té una cançó.