La fi, l’inici
que tras el colapso
de esta civilización ya condenada
siga habiendo quizá seres humanos
capaces de aprender de la catástrofe
y vivir una vida renovada
en un nexo distinto con la Tierra
(Jorge Riechmann, “En el fondo del valle ha muerto Jorge Riechmann”)
De jove, em preguntava com era possible que grans civilitzacions del passat haguessin quedat reduïdes a simples ruïnes i quin era el procés que connectava el passat amb el present. Somiava poder observar el fluir de la història en fast-forward per comprendre-la en la seva totalitat.
Davant l’evidència que la història de la humanitat és constel·lada de civilitzacions desaparegudes, m’he preguntat naturalment si un destí semblant podria esdevenir-se també avui. Quins esdeveniments haurien de passar per portar al col·lapse una civilització global com la nostra? Com podria passar que de la nostra cultura grecoromana només en quedessin poques ruïnes i algunes conjectures?
Han transcorregut diverses dècades. Ara ens trobem en un món al límit de la catàstrofe climàtica, consumit per l’avidesa capitalista i en mans de dimonis taronges, senyors de la motoserra, empresaris de les tenebres i altres diables de camisa negra. Un món íntegrament digitalitzat, on tot el saber humà es conserva en cloud, server i hard disk.
Privat de cos, el saber humà és omnipresent però efímer. Contràriament al que ens han venut, la supervivència de la dada és fràgil, tan fràgil que fins i tot els historiadors contemporanis temen que els seus col·legues futurs puguin tenir dificultats per trobar informació sobre la nostra època.
Després va arribar la IA, devorant i metabolitzant cada cosa, amb els seus prejudicis, ambigüitats i equidistàncies. Hem lliurat tot el saber humà a la Màquina, elevant-la a oracle omniscient a qui adreçar-se per a qualsevol necessitat. Aquell saber ja no és nostre, és seu. Centralitzar-lo i accedir-hi només a través d’una màquina que n’ofereix una interpretació potencialment distorsionada significa, al capdavall, abdicar.
Hem construït un sistema complex, que per funcionar exigeix enormes quantitats de recursos naturals. Un sistema sofisticat, però alhora fràgil. Un conflicte nuclear, una tempesta solar, un blackout satel·lital o una crisi climàtica sense precedents podrien desencadenar-ne el col·lapse. Imaginem un escenari de sequera extrema, escassetat d’aliments i aigua, i la impossibilitat d’accedir als recursos digitals. D’una manera o altra, la digitalització sembla ser l’anella crucial d’aquell procés que, en la meva joventut, em semblava impensable: la desaparició de la nostra civilització.
La incapacitat de connectar-nos amb el nostre passat i amb el coneixement acumulat al llarg del temps podria generar el que podríem anomenar el Gran Buit, The Big Emptiness. En aquest estat d’ignorància difosa, barbàrie i devastació esdevindrien el preludi d’un nou inici, un punt zero des d’on reconstruir un futur diferent. Parafrasejant Smithson, un futur sepultat en el passat1.
Em van caldre mesos per elaborar el dol de l’evidència: passi el que passi, som davant d’una fi. Després, un cop acceptat el fet (però es pot acceptar realment una cosa d’aquesta magnitud?), i alliberat de la necessitat d’evitar allò inevitable, em vaig adonar que una nova certesa prenia forma: cal preparar-se i pensar en el després. Citant Eliane Brum, ja no és el moment de l’esperança, sinó de l’acció, per necessitat de supervivència. I aquesta és una bona notícia, perquè és el primer pas per tornar a imaginar un nou futur.
-
Robert Smithson, The Collected Writings, ed. Jack Flam (Berkeley: University of California Press, 1996), 194. “The future doesn’t exist, or if it does exist, it is the obsolete in reverse. The future is always going backwards. Our future tends to be prehistoric”. «El futur no existeix, o si existeix, és allò obsolet del revés. El futur sempre retrocedeix. El nostre futur tendeix a ser prehistòric». ⤶