Mil anys abans o mil anys després

«Una vegada em vaig adormir a l’autopista entre Marsella i Lió. Aquelles línies que van passant… Em vaig adormir un instant i em vaig despertar perquè el cotxe havia topat contra allò de l’esquerra que separa els dos sentits. Em vaig agafar fort al volant, mirant de mantenir els ulls oberts. I vaig veure —no va ser una idea, ni un miratge—, va ser realment com si veiés aquell lloc mil anys abans o mil anys després. Aquella pista d’asfalt, de quitrà, tota esquerdada, clivellada, envaïda per l’herba, com els vestigis d’una civilització antiga. Inútil, en ruïnes… el Partenó, les piràmides, l’autopista, les fàbriques, tot era el mateix. Sobre aquella pista, homes, dones, rodamons, amb un sac lligat a un pal a l’espatlla, caminant, com al final de les pel·lícules d’en Charlot. Però no anaven enlloc, tot s’havia acabat, se n’anaven. Llavors vaig pensar que no faltava gaire, que aviat tot s’hauria acabat. Els habitatges socials, els cotxes, els cinemes. Potser algú molt vell, un ancià, encara se’n recordaria i explicaria als joves que hi havia hagut cinemes, que eren imatges que es movien, que parlaven. I els joves no ho entendrien».

«Mira que encara hi creus, en l’home».

(Diàleg entre l’Alexandre i la Marie a la pel·lícula La maman et la putain –La mare i la puta– de Jean Eustache, 1973. Traducció feta a partir de la versió castellana dels subtítols, no de l’original francès.)