Poblenou
Vaig escriure aquestes notes el 2015, durant la meva residència a Hangar —al bell mig del mateix Poblenou—, per a la Paulina, una artista xilena que tot just havia arribat i necessitava situar-se en el territori abans de començar a treballar.
La transformació del Poblenou ve de lluny i segueix el procés de renovació que ja havia transformat els barris costaners de la ciutat les dècades anteriors.1
Jo vaig començar a moure’m pel Poblenou a finals del 2004 i ben aviat vaig aprendre a apreciar la bellesa decadent d’aquest barri; decadent però autèntic, una cosa cada cop més difícil de trobar avui dia. Tot i això, el Poblenou necessitava una intervenció per part de l’administració. El barri feia dècades que estava oblidat i abandonat: atur, manca de serveis, fàbriques tancades, solars buits, cotxes cremats… escenes difícils d’imaginar avui. La renovació era necessària, però ha estat marcada per l’especulació i per la manca d’amor cap al passat industrial de la ciutat. El procés especulatiu ha colpejat les classes més pobres del barri, deixant sense casa moltes persones, amb família o sense. També van desaparèixer molts petits artesans i activitats familiars, així com desenes de tallers per a artistes, grans i petits.
En els processos de gentrificació, els artistes són els primers a haver de marxar, igual que van ser els primers a arribar i obrir camí. Avui dia és molt difícil per a un artista trobar taller, no només pels preus elevats, sinó també per la manca de voluntat dels propietaris: molts prefereixen no rendibilitzar-los i deixar els locals buits, probablement a l’espera que el procés especulatiu, bloquejat per la crisi, torni a activar-se. No només va ser un drama humà, sinó també un desastre urbanístic: en el procés s’ha perdut gairebé tot el patrimoni arquitectònic industrial del barri2 (al Poblenou l’anomenaven «la Manchester de Catalunya»3, i això en defineix bé el valor industrial) i s’ha desaprofitat la possibilitat de transformar la decadència en bellesa. Mentre que per a nosaltres, els nouvinguts, el resultat va ser un desastre, per a moltíssims dels antics habitants que van viure la decadència i l’abandonament del barri va ser una resurrecció. Platges, descontaminació, serveis, vida, neteja: malgrat tot, va ser un renaixement.
Amb el renaixement va arribar el turisme, i amb el turisme, l’augment dels lloguers i la inversió privada estrangera. Compra de finques, pisos turístics, hotels i més hotels. El procés ha estat ràpid i va en augment. El turisme a Barcelona és un problema des de fa temps: la ciutat està rebentant i necessitava expandir-se per mantenir l’oferta. Avui dia, al Poblenou ja estan sonant les alarmes, perquè el tsunami turístic ha arribat i els veïns estan en peu de guerra. Encara desconec si som a temps d’impedir el saqueig i la destrucció de la singularitat del barri. El que sí que és cert és que l’única manera de frenar-la (o de frenar-lo?) és resoldre el problema d’arrel i replantejar-se el turisme a Barcelona.
-
La renovació dels barris costaners que precedeix la del Poblenou arrenca amb els Jocs Olímpics de 1992: el pla va reordenar tot el front marítim entre la Barceloneta i el Poblenou, va descontaminar els sòls, va soterrar les vies del tren de la costa i va crear platges —amb sorra portada de fora— i la Vila Olímpica sobre antic sòl industrial. Vegeu Comitè Olímpic Internacional, «Barcelona 1992: a city turning towards the sea» (olympics.com). ⤶
-
Matís històric: la pèrdua va ser gran, però no total. El pla 22@ es va aprovar com a Modificació del Pla General Metropolità el 27 de juliol del 2000; el 2006 l’Ajuntament va incorporar 114 elements i conjunts industrials al Catàleg del Patrimoni de Barcelona. Tot i així, veïns i especialistes van denunciar l’enderrocament de nombroses naus i xemeneies no catalogades. Vegeu Ajuntament de Barcelona (MPGM 22@) i M. Checa-Artasu et al., «Poblenou i la reconversió de les fàbriques», Icària. Papers de l’Arxiu Històric del Poblenou, núm. 4 (2000) — fitxa relacionada. ⤶
-
El sobrenom documentat és «el Manchester català» / «la Manchester catalana»: al·ludia a l’enorme concentració d’indústria tèxtil —sobretot cotonera— i al fort moviment obrer del barri des de mitjan segle XIX, per analogia amb la ciutat anglesa. Vegeu «Poblenou, la Manchester catalana» (barcelonamemory.com) i «El patrimoni industrial del Poblenou» (El Globus Vermell). ⤶