Caminar cap a una humanitat profunda

Una conversa entre Marco Noris i Andrea Pacheco González

Marco Noris (Bèrgam, Itàlia) es defineix a si mateix com a artista, caminant i «totes dues coses juntes». La seva obra plàstica emergeix de processos d’investigació en els quals el fet de caminar i, amb això, el mateix cos de l’artista es transformen en una eina d’exploració plàstica i sensorial. Igual que en el seu projecte anterior, Sequere (2022-2024), i, novament en col·laboració amb la psicoanalista Celeste Reyna, Cos d’Ebre indaga en les memòries que el riu Ebre resguarda entre les seves aigües, entès aquí com a cos, frontera i arxiu. Durant vuitanta dies, entre abril i juliol de 2025, Noris va recórrer més de mil dos-cents quilòmetres a peu, en part en solitud, però la major part del temps acompanyat per Reyna i altres companys de ruta. Creuant set comunitats autònomes, des del naixement geològic del riu al pic de Tres Mares, a Cantàbria, fins a la desembocadura al Mediterrani, a la província de Tarragona, va caminar amb l’objectiu d’establir un diàleg entre el seu cos-humà i el cos-riu des d’una dimensió física, però també política i, fins i tot, espiritual. 

Des dels primers assentaments humans a la península, el riu Ebre —el més llarg i cabalós d’Espanya— es va consolidar com una important via de comunicació per al desenvolupament comercial, agrícola i, posteriorment, industrial de les regions que travessava. Al costat de la seva importància econòmica i social, l’Ebre va ser també font de conflictes que van potenciar la rivalitat —etimològicament la paraula rival ve del llatí rivalis, que significa «el que fa servir el mateix riu»— entre diferents comunitats. Batalles, guerres, aliances i tractats comercials han tingut lloc en les seves ribes des de temps remots; des de les guerres púniques fins als conflictes limítrofs durant el període d’Al-Andalus; des de les reformes borbòniques que van fomentar la navegació fins a tragèdies bèl·liques com la batalla de l’Ebre, la més llarga i sagnant de la Guerra Civil Espanyola. En diferents moments de la història, aquest riu ha estat espai de disputa, fet que subratlla també la rellevància geopolítica de les aigües a l’interior d’un territori. 

En aquest projecte, Marco Noris entén l’Ebre com un sistema dinàmic en què conflueixen múltiples capes d’origen natural, social i cultural. Com a arxius vius, diu, els rius «sedimenten narratives geològiques, ecològiques i humanes». D’aquesta manera, el torrent fluvial es transforma en un contenidor de memòries que, entre les seves diverses materialitats i organismes, mobilitza i preserva històries i experiències de vida. 

L’exposició al centre d’art Lo Pati d’Amposta va presentar un conjunt de peces en diferents suports i materials: vídeos, ceràmiques, aquarel·les sobre paper i pintures sobre tela, a més de restes orgàniques i objectes trobats durant el recorregut. A aquesta sèrie d’obres de nova producció es van sumar el projecte Sequere, esmentat anteriorment, i la peça romana Representació figurativa del riu Ebre, un fragment de marbre que pertany a la col·lecció del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i que possiblement correspongui a una estàtua que va personificar el riu com una divinitat. Aquest grup d’obres suposa la continuació del camí iniciat per l’artista a l’abril de 2025 a Cantàbria. Són testimonis d’una travessa, signes materials de l’extraordinària experiència que va suposar habitar el món durant mesos amb el que el cos fos capaç de traslladar. 

Cos d’Ebre proposa una lectura del territori en temps real, en la qual l’acte de caminar activa una «corporització de la memòria» que vincula geografia, història, ecologia i comunitat. En les seves investigacions sobre l’acte de caminar i el que anomena la «sociologia del cos», l’autor francès David Le Breton sosté que el cos és un instrument de mesura multidimensional, una eina sensorial d’ampli espectre els paràmetres de la qual són tot el cosmos que conté la pròpia existència. Sota el sol, la pluja o les estrelles, en contacte amb l’aigua o en silenci, és el cos de l’artista el que performa el recorregut, ja que la «immensitat de l’espai per on camina es correspon amb la immensitat de l’univers interior» del caminant.

Andrea Pacheco (AP): Com a punt de partida, m’agradaria contextualitzar el projecte Cos d’Ebre amb relació tant a la teva biografia com a la teva trajectòria artística. Tenint en compte aquestes dues dimensions, la personal i la professional, m’agradaria preguntar-te, primer, sobre la qüestió de caminar com a pràctica i com a metodologia de recerca i, d’altra banda, amb relació a l’espai o territori objecte de l’acte de caminar que és el riu Ebre. M’agradaria que compartissis en aquest text els factors, variables i circumstàncies que han propiciat o estimulat el teu acostament al riu i al fet de caminar com una disciplina o una eina artística.

Marc Noris (MN): L’acte de caminar va arribar a la meva pràctica artística de manera imprevista. L’any 2017 em trobava treballant en un projecte sobre l’exili republicà, quan esclatà la primera gran crisi migratòria a Europa. Em vaig adonar llavors que abordar el tema de l’exili des de la comoditat del taller em resultava insuficient. Necessitava una implicació personal, posar-me en joc i sortir a conèixer de manera directa el territori sobre el qual estava treballant. Va ser en aquest punt quan em vaig acostar a l’acte de caminar, el vaig considerar la manera més poderosa d’implicar el meu cos i vincular la meva pràctica artística —pictòrica— directament amb l’experiència. Buscava una base vivencial que donés al meu treball una profunditat que d’una altra manera no hauria aconseguit i, al mateix temps, em permetés connectar el passat —l’exili republicà— amb el present: el meu cos caminant a la frontera.

En la meva relació amb l’acte de caminar, tampoc puc ignorar el fet de ser un estranger a Espanya. La necessitat de conèixer el lloc on visc, el territori i la història ha estat sens dubte un element fonamental. No he trobat una eina de coneixement més poderosa que anar caminant pel territori i confrontar-m’hi directament.

AP: Aquesta pràctica o aquesta operació conscient que executa el caminant ha estat part de la història de l’art, de la filosofia, de la poesia, de l’antropologia en tant que metodologia, eina o material creatiu. Com et relaciones amb el treball d’artistes caminants emblemàtics, com Hamish Fulton o Richard Long, i, a partir d’ells, amb aquesta categoria que sorgeix a mitjan segle XX als Estats Units que és el land art? No tant en la creació i exhibició de peces site-specific en un territori, sinó més aviat pel que fa a entendre la naturalesa i tot el que conté —pedres, terra, aigua, plantes, animals, etc.— com a material artístic.  

MN: Quan vaig començar el projecte En Frontera (2017-2022) i vaig sortir a caminar per primera vegada, desconeixia del tot la literatura, la història i l’impacte de l’acte de caminar en el món de l’art o de la cultura. Va ser només després, a poc a poc —i ni tan sols de manera immediata—, que vaig anar coneixent l’experiència de referents anteriors o contemporanis a mi. Vaig prioritzar l’experiència i la meva sensibilitat abans que qualsevol coneixement intel·lectual. Amb relació als grans artistes que esmentes, doncs òbviament són referents, cadascun a la seva manera. En la seva pràctica reconec i comparteixo moltes qüestions que neixen amb l’acte caminar, tots els interrogants que neixen de l’experiència: la relació del cos amb l’espai i el temps, la transmissió d’aquesta vivència, la natura, la ruta, la línia… Puc compartir la idea de Fulton de com el fet de caminar és una forma pura d’experiència artística, o amb Long, el fet de pensar el cos com una acció que intervé en un lloc.

El que sens dubte canvia és la formalització artística, és a dir, com transmetem una experiència vital al món. Cadascú és un artista diferent, ve d’una pràctica diferent, caminem per un món que ha canviat profundament. Avui tenim més de sis dècades de land art a l’esquena i s’han multiplicat les maneres de caminar al món. És increïble com una cosa tan senzilla com caminar pot tenir tantes formes; potser hi ha una manera diferent de caminar per cada persona al món.

Mirant cap enrere, m’adono que en la meva pràctica la naturalesa ha estat sempre posada en tensió amb l’humà: la muntanya i la frontera, el riu i la memòria. Una tensió teòrica que també s’interroga sobre l’exili i l’orfandat de l’ésser humà contemporani. Per a mi allò natural és un lloc arquetípic al qual s’arriba a través de l’experiència de caminar, no com a espectador, sinó com a habitant. L’acte de caminar és, en si mateix, naturalesa; ens fa profundament humans i ens retorna a la terra. Acabem sent nosaltres mateixos material artístic, al costat de pedres, terra, aigua, plantes, animals. Aquest procés és fonamental perquè la meva obra aconsegueixi tenir algun reflex d’allò sagrat, que considero propi de la natura. Podem dir que l’experiència i la matèria de la natura són l’humus perquè allò sagrat pugui transferir-se al món dels humans a través de l’art.

AP: A mi m’ha seduït molt la idea de pensar la teva feina com a hereva de la tradició pictòrica de paisatge de l’art europeu, que assoleix el seu apogeu al segle XIX amb els artistes viatgers. Per descomptat, juntament amb desvincular el teu treball de la utilitat geopolítica que va tenir aquest corrent artístic, crec que una diferència fonamental és la relació que estableixes com a artista amb el territori que ocupa, observa i representa el teu cos o potser la teva humanitat. Quines han estat les troballes experimentades al llarg de la teva travessa pel que fa a aquesta relació que planteja el projecte entre el cos-home i el cos-riu? Com es tradueix això a la teva obra?

MN: Durant el viatge vaig experimentar un procés de despreniment que em va permetre treballar des d’un altre lloc: un espai en el qual em resulta més fàcil deixar que les coses esdevinguin sense mi, renunciant a ser «autor» per convertir-me en «vehicle». Ara, de tornada al meu taller, serà interessant veure què queda d’aquest estat o què queda de mi amb relació a ell. Cos d’Ebre s’insereix en un procés de llarg abast que va començar fa temps i que encara està actiu. Durant el desenvolupament del meu projecte La Entrega (acte I, 2018), hi va haver un moment en el qual em vaig adonar que ja no necessitava relacionar-me amb el paisatge a través de la mimesi. Era un exercici tècnic que em desconnectava de l’experiència. Recordo encara observar els cims pirinencs mentre m’adonava que jo mateix m’havia transformat en paisatge. Vaig sortir del lloc d’observador per entrar en el lloc d’observat. No hi va haver marxa enrere. Des d’aleshores he buscat una relació diferent amb l’acte creatiu, un procés artístic més interior que exterior. Aquest procés em va portar al paisatge vertical, un format paisatgístic molt proper a la cartografia. És un lloc conceptual que es basa en una tensió entre dos aspectes contradictoris. D’una banda, la representació del territori vertical des de la perspectiva externa de la màquina —el satèl·lit o el dron—, que suposa l’absència d’un observador al territori, és típica del paisatgisme tradicional. Per l’altra banda, hi ha el procés pictòric mateix, que em permet experimentar la naturalesa i ser vehicle dels processos físics i naturals —l’aigua, la matèria, els assecats, les aiguades, els accidents—, en el qual intento reduir la meva intervenció al mínim possible. És un procés que sento molt proper a l’experiència de caminar, perquè es tracta d’una tècnica pictòrica profundament processual i natural, que existeix com a matèria de la mateixa manera que hi ha la matèria mateixa: no és reproducció, és ésser. És la pintura que existeix com a procés, com a objecte i no com a representació. En aquest sentit, com jo en algun moment vaig passar de ser observador a observat, també la meva obra pictòrica va deixar de ser representació per ser criatura.

AP: L’aigua de l’Ebre es transforma en un material pictòric multidimensional en aquest projecte expositiu. Dins de la composició orgànica de les aigües del riu que has recopilat i utilitzat per pintar, entre les seves sals, partícules i sediments es troben també memòries d’aquest territori. És la dimensió d’arxiu del riu que conté, mobilitza i preserva entre les seves diverses materialitats i organismes, històries i experiències de vida dels pobles i gent que han «habitat» aquestes aigües. Com ha estat la teva relació amb aquestes memòries, com i què t’han compartit? Quin sents que és el teu paper o la teva tasca amb relació a aquest arxiu?

MN: Sí, la descripció que fas del rol de l’aigua és molt encertada. Diguem que potser l’aigua és l’essència màxima de l’arxiu, en termes materials i simbòlics. Per a mi l’aigua també és una forma de connexió, aquesta xarxa invisible que entrellaça i posa en comunicació els diferents cossos i elements en l’entramat que és la nostra realitat. També, per descomptat, hi ha un arxiu humà format per les històries i experiències de la gent que viu al voltant del riu. En el cas de Cos d’Ebre, ha estat caminar un territori per àrees despoblades enormes, en el qual el que crida l’atenció és l’absència de la humanitat. Tot i això, durant el viatge vam poder reunir, recopilar i escoltar històries i memòries, principalment dels nuclis urbans més habitats. Són fragments amb relació a la vastitud del territori, però també són disparadors per desenvolupar i continuar ampliant la investigació en el futur a partir del buit, en aquest espai d’oblit que s’ha generat entre les generacions anteriors i les actuals, en el procés de desplaçament i desmaterialització del territori. En aquest sentit, es pot entendre el viatge com una primera exploració del territori que permetria activar un primer índex de l’arxiu. 

Hi va haver un moment durant el viatge, entrant en territori català, un instant aclaparador en el qual vaig sentir dins meu la totalitat del recorregut esdevenint-se al mateix temps. El riu fluint, l’atrafegament dels humans, els boscos, les aus, els camins, els pobles, les valls… Vaig poder percebre-ho tot esdevenint-se en mi. El meu cos es va fer memòria i vehicle, un ens que sent i que és sentit, un arxiu format per diferents capes d’existència. El meu paper potser és ser instrument per desvetllar el que no està dit i visibilitzar el que està ocult per donar unitat al que només podem percebre en fragments. Un traductor de l’invisible a través de la materialitat del cos.

AP: He citat anteriorment el sociòleg i antropòleg francès David Le Breton, que vincula el territori recorregut amb el que anomena el «territori interior», com si en l’exterior es pogués reflectir, com en un mirall, l’interior del caminant. Com de vasta ha estat aquesta geografia teva, quantes valls, muntanyes, deserts i camps florits vas travessar durant la teva peregrinació per l’Ebre? 

MN: Aquesta cita de Le Breton es relaciona directament amb el que he esmentat abans: el caminant es transforma en paisatge, es fa territori, i amb l’acte de caminar transfereix el paisatge d’un àmbit exterior a un d’interior. Durant la travessa per l’Ebre, aquesta correspondència va ser constant. El recorregut abasta una extraordinària diversitat geogràfica: des de les muntanyes càntabres fins al delta mediterrani, travessant la depressió de l’Ebre, les vinyes de la Rioja, els camps i deserts de Navarra i Aragó, les serres de Mequinensa i, finalment, els arrossars del Delta. La vastitud i varietat del paisatge exterior van reflectir-se en la meva geografia interior. A les condicions geogràfiques i climàtiques es van sumar estats psíquics i anímics que acompanyaven l’avanç, com si l’ànim seguís el mateix curs que el riu. Vam creuar els congostos i l’exuberància dels boscos humits del nord amb una sensació de plenitud i obertura. Després va arribar l’onada de calor i la interminable extensió de cultius de les terres de la Rioja i navarreses, seguida per l’aridesa de les terres arrasades per l’extractivisme d’Aragó. Aquí la caminada es va fer més dura, feixuga i fatigosa. Més endavant, en la calma de les terres del Baix Ebre català, on el riu discorre més lent i generós, es va traduir en una serenitat interior, un tancament natural i harmònic del viatge. Em va impressionar molt observar com la simbiosi entre els cossos, el meu i el del riu, anava prenent forma a mesura que el recorregut s’anava desplegant.

AP: Finalment, m’agradaria demanar-te una reflexió al voltant d’aquesta idea que hem compartit respecte al caràcter radicalment humà d’aquest projecte, en el sentit de ser capaç de retornar-nos una certa esperança en la nostra pròpia humanitat. Més enllà de preguntes i reflexions polítiques —que també obre Cos d’Ebre— vinculades a la gestió del desastre mediambiental o la perspectiva ecologista amb què hem de dibuixar un futur, des d’una dimensió poètica el projecte ens convida a fixar-nos en el fet que hi ha un riu que també flueix suaument a dins nostre. Em refereixo a recuperar la memòria de la nostra plena bondat, de la nostra solidaritat com a espècie, de la nostra capacitat d’entendre’ns i acceptar-nos com a organismes recíprocs. Parlo de deixar d’assenyalar el mal per començar a visualitzar el bé que hem fet i el fet que podem recuperar(-nos). Sempre cal recordar que NO tota la humanitat ha estat extractivista i hostil amb el seu entorn. Fa uns anys, treballant en un altre projecte vinculat a la nostra relació amb la naturalesa, parlàvem de «maternar la terra» a partir del pensament de Casilda Rodrigáñez, la qual crida a recuperar l’ordre simbòlic de la mare que permeti traslladar la noció de cures, de bondat, de complaença, de reciprocitat, de lliurament de la mare a cura de la terra, en termes ecològics i socials.

MN: Caminar és l’acte de memòria més profund que pot efectuar l’ésser humà: remet als nostres orígens, al que vam ser. Ens transporta a un temps remot en el qual érem nòmades i recol·lectors i manteníem una relació activa, immediata i simbiòtica amb el territori. Sortir del marc urbà quotidià i caminar durant setmanes condueix a la dimensió originària de l’espai i de l’ésser, a un estat de connexió amb la natura molt antic. Aquest lloc de retorn ens permet despullar-nos d’allò superflu i revela una puresa essencial en la relació amb el món. No es tracta de puresa en un sentit moral, sinó d’un estat no contaminat per les superestructures inútils i els artificis del sistema en què vivim.

Comentàvem amb la Celeste, durant una de les nostres llargues converses ambulants, que un dels mals del nostre temps és haver associat allò humà a allò negatiu. Som conscients del dany que generem com a espècie —el canvi climàtic, la destrucció d’ecosistemes, la violència, l’explotació i la voracitat del sistema capitalista— i de la pèrdua del valor social de l’art, de la filosofia i del pensament humanista. Aquest doble fenomen sembla haver activat una forma de culpa col·lectiva, profundament arrelada, que alimenta una pulsió autodestructiva.

Crec que repensar el futur passa necessàriament per trencar aquesta associació. Quan afirmo que cal ser profundament humans per poder imaginar un nou futur, em refereixo a la urgència d’invertir en la nostra dimensió més essencial: aquella en què l’humà no es defineix per valors morals o productius, sinó per la seva capacitat creativa, el seu vincle amb la vida i la seva pertinença al món natural. És urgent tornar a vincular allò humà amb allò creatiu, recuperar la mirada cap al costat lluminós de la nostra condició, perquè només des d’aquesta dimensió podrem salvar-nos de nosaltres mateixos.