Dibuixar caminant · Barcelona Dibuixa, Museu Picasso
2026
Acció participativa al Museu Picasso de Barcelona dins de Barcelona Dibuixa 2026: sis cartografies exposades com a obres inacabades en una sala del museu, completades per 520 persones que van sortir a dibuixar el barri caminant, sobre un plànol de paper i sense cap traçat previ.
Barcelona Dibuixa 2026 · Museu Picasso de Barcelona i Institut de Cultura de Barcelona
Durant el cap de setmana del 17 i el 18 d’octubre de 2026, en el marc de Barcelona Dibuixa, una sala d’exposicions del Museu Picasso de Barcelona va presentar sis cartografies abstractes com a obres inacabades, la conclusió de les quals quedava en mans del públic. Hi van participar 520 persones. Sortien del museu a caminar, dibuixaven el seu recorregut sobre la marxa i tornaven a la sala per inscriure’l als mapes comuns. En acabar, les sis peces sumaven 22 metres lineals de paper d’1,5 metres d’alçada: una cartografia coral del barri, d’autoria distribuïda.
Dibuixar caminant prolonga la recerca de Marco Noris sobre el caminar com a forma de coneixement i sobre la cartografia com a llenguatge, la mateixa línia que recorre Walking Lines. Aquí, però, no hi intervé cap dispositiu: el registre el fan el cos, el llapis i un plànol de paper.
L’obra com a llindar
El gest decisiu de la proposta és d’ordre expositiu. Els mapes no s’oferien com a material de taller: ocupaven la sala en qualitat d’obra. Entrar-hi era trobar-se davant de peces exposades i, alhora, rebre la invitació a intervenir-les. En un museu, i en particular al Museu Picasso, on la relació amb l’obra es regeix per la distància, aquest permís fregava allò prohibit, i en aquesta tensió hi havia bona part de la seva força. Un full en blanc hauria convidat a participar; una obra ja començada convidava a continuar-la. Cada visitant deixava de ser espectador per esdevenir coautor d’una peça en procés.
L’autoria era, a més, relacional. Ningú no dibuixava sobre un espai buit: cada traç se situava respecte als anteriors, els creuava, els prolongava, en cercava els intersticis o s’hi superposava. Les sis cartografies van créixer així durant dues jornades com a obres obertes, sedimentades capa a capa, la forma final de les quals no responia a cap voluntat individual.
Dibuixar caminant, caminar dibuixant
Cada participant sortia del museu amb un tauler A3 i un plànol del barri, sobre el qual dibuixava en temps real mentre caminava. No hi havia cap traçat previ: el dibuix es decidia sobre la marxa. Es dibuixava allò que es caminava i es caminava allò que es volia dibuixar. En aquest anar i venir entre la mà i els peus, cap dels dos termes no governava l’altre; la línia resultava de la seva negociació.
La ciutat també intervenia en el traç. Cada elecció de direcció (girar, seguir, travessar una plaça, endinsar-se en un carreró, desfer el camí) ja era un gest gràfic, i cada obstacle o obertura de l’espai urbà hi quedava inscrit. El dibuix no s’imposava al territori: sorgia d’un diàleg amb ell.
Prendre el carrer
Sortir del museu per dibuixar n’inverteix la lògica habitual. La institució deixa de ser un recinte replegat sobre les seves col·leccions i es converteix en punt de partida i de retorn, en un llindar entre la sala i el carrer. Caminar amb una intenció gràfica altera la relació entre cos i espai: el trajecte deixa de ser la distància més curta entre dos punts per convertir-se en forma. El caminar opera així com una manera de mirar el món i com una forma d’agència: decidir per on es passa, aturar-se, desviar-se, ocupar l’espai públic amb un propòsit propi.
El plànol de paper
La cartografia es desplaça aquí de la seva funció científica, la localització, cap a la seva potència com a recurs creatiu. Per a una part del públic era, probablement, la primera vegada que sostenia un plànol de paper, i la diferència no és menor. El mapa digital situa qui el consulta i redueix la ciutat a un trajecte cap a una destinació. El de paper obliga a orientar-se i retorna el barri sencer: el que queda a un costat, el que no es recorrerà, el que hauria pogut ser un altre camí. Restitueix el context, no només la destinació.
Sobre aquest suport, el dibuix no indica on s’és, sinó com s’hi ha estat: per on va passar cada cos, on es va aturar, on va decidir canviar de rumb. El resultat no és un mapa funcional, sinó un mapa sensible.
L’experiència té continuïtat a El dibuix com a eina d’aprenentatge, la sessió del curs per a docents de Barcelona Dibuixa.edu en què Marco Noris participa el 5 de novembre de 2026, al mateix museu.
Fitxa
- Dates: dissabte 17 d’octubre de 2026, de 16.00 a 20.00 h, i diumenge 18 d’octubre, de 10.00 a 14.00 h
- Lloc: Museu Picasso de Barcelona
- Marc: Barcelona Dibuixa 2026, organitzat pel Museu Picasso de Barcelona i l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB)
- Concepció i conducció: Marco Noris
- Participació: 520 persones
- Resultat: sis cartografies col·lectives, tècnica mixta sobre paper; 22 m lineals × 1,5 m en total