El fet de pintar
Després del desmantellament dels gèneres i jerarquies de l’art modern esdevingut als anys 60 va ser força comú que, durant els 70 i 80, els pintors sentissin la pressió de justificar l’elecció del mitjà. La pràctica pictòrica va treballar llavors des de la ironia fins a l’expansió dels seus límits fora del bastidor. Ja arribada la dècada del 2000, era àmpliament acceptat que la pintura podia ser conceptual i fins i tot un mitjà de crítica institucional.
El treball de Marco Noris s’emmarca en aquesta concepció expandida de la pintura. Si bé, en els seus projectes del 2017 «A la frontera» i 2018-2019 «L’Entrega», Noris utilitza la pintura com a registre del seu caminar, de la seva connexió amb el paisatge i la seva història, en aquesta mostra torna a la pintura en el seu sentit més ortodox i proposa una exposició amb diversos nivells de significat que van i vénen entre la tradició i la fluïdesa contemporània (Bauman).
Des del meu punt de vista, el títol de l’exposició és ja una primera pista sobre aquesta pluralitat de continguts que connota el seu treball. «Nel lieve sovrapporsi di cielo e terra» és pura poesia. És llarga i coneguda l’associació entre poesia i pintura. Des de l’«ut pictura poesis» d’Horaci fins a Umberto Eco s’han escrit nombroses especulacions sobre la relació entre poesia i pintura. Al llarg del temps aquests dos sistemes de signes –la paraula vs el color i la seva materialitat– van rivalitzar per la seva capacitat de commoure i comunicar el nostre món sensible més profund. Però si bé el caràcter poètic del títol em retrotreu a la tradició pictòrica, també em transmet alhora una fràgil i inestable pertinença a dos mons diferents (cel i terra) i m’informa sobre l’ambigua situació dels pintors en el context artístic actual. Semblaria que els pintors tenen aquesta estranya pertinença a la tradició –pel mitjà– i, alhora, són una mena de missatgers de «contingut sensible» al si de la investigació especulativa i discursiva de l’art contemporani.
Deixant de banda el títol i endinsant-me ja en l’obra exposada, miro els seus treballs i torno a sentir l’ambigüitat i la fragilitat. Noris pinta a l’oli i les seves composicions són una mena de paisatges abstractes. Poden sentir-s’hi línies d’horitzó, camins nocturns, muntanyes i colors que sintetitzen i transmeten un clima tancat de núvols amenaçadors. Però la meva plàcida percepció es veu torbada quan descobreixo que els suports d’aquestes pintures són trossos de fusta extrets d’unes ruïnes del segle XIX; cartons trobats al carrer i enganxats de tal manera que semblen acordions de diferents mides i, per acabar, trossos tallats d’antigues pintures que Marco ha superposat, juxtaposat i combinat amb diversos elements, formant veritables artefactes pictòrics. És aquesta una exposició de pintura? Sí, ho és. Hi ha oli, hi ha paisatges abstractes, però també és una poderosa revitalització del mitjà. L’exposició és pintura AVUI. És la pintura despullada del seu ceptre, dels seus cànons compositius i tècnics. La pintura es mostra cruament. És inevitable l’associació amb l’arte povera i «el seu compromís amb la contingència, amb l’esdeveniment, amb allò ahistòric, amb el present i la possibilitat de desempallegar-se de qualsevol discurs visualment unívoc» segons paraules de Germano Celant. La mostra és una experiència cromàtica que transmet clarament, des del meu punt de vista, un tema que Marco ja ha desenvolupat en una altra exposició i és part de les seves preocupacions: El triomf de la derrota.
I aquí un altre nivell de significat. La cruesa, la pobresa, allò trencat, allò cremat, un món real que es viu com a despulla, una fisicalitat que es viu com a poc fiable, la lentitud percebuda com a avorriment en un món que privilegia l’asèpsia, la velocitat i l’aïllament. L’habitació-instal·lació de la sala lateral feta amb deixalles, papers i restes de teles pintades, reforça aquesta associació amb allò pobre, amb la fragilitat i la contingència del pintor. L’exposició manté la fidelitat al mitjà per expressar el món contemporani i el tropos pictòric del vitalisme: la pintura conté un tros de vida de l’artista i el fa present en la seva absència – l’habitació semblaria estar encara habitada per un pintor.
La pintura de Noris és una clara demostració de totes les preocupacions que vivim avui, dels nostres dubtes respecte al futur, de la nostra fragilitat, del nostre fracàs com a societat i de la força i profunditat del mitjà per expressar una conjuntura històrica.