Cos d’Ebre, dia 68
Després de 68 dies de recorregut, Cos d’Ebre, Cuerpo Ebro, després de travessar Cantàbria, Castella i Lleó, Euskadi, La Rioja, Navarra i l’Aragó, ha arribat a Catalunya. Ens trobem a tocar de la desembocadura del Matarranya, a la vora de l’embassament de Riba-roja, al Port Massaluca, un petit i acollidor càmping que ens acull amb estima i cures afectuoses abans d’emprendre el darrer tram del camí. El Port Massaluca ja ens havia robat el cor fa tres anys, durant el projecte Sequere, sempre hospitalaris i generosos. I aquest cop ha volgut sumar-se a la producció de Cos d’Ebre. Gràcies a tot l’equip!
Ha passat un mes des de la meva darrera publicació, un mes que, al ritme del caminar, es percep com anys. Si en el primer tram del viatge vam travessar la tranquil·litat salvatge de la muntanya fins arribar a la vall de l’Ebre, aquest darrer tram s’ha convertit en una llarga travessa per un territori rural regulat, compartimentat i canalitzat amb finalitats agrícoles i industrials. La monotonia, la calor sufocant i el freqüent feisme rural han fet el caminar més feixuc, fins arribar als turons guixosos i terrasses fluvials prop de Velilla de Ebro, a la Ribera Baixa d’Aragó, que van ser un autèntic renaixement d’energia i ànims.
La duresa austera dels nuclis urbans de la Ribera de Navarra, construïts al voltant del treball de la terra i sostinguts en gran part per la immigració, va donar pas progressivament a pobles més amables, encara que més ruïnosos, a la Ribera Baixa d’Aragó, on el despoblament es fa més evident com més petits són, com és el cas emblemàtic de Velilla.
I després, van arribar el Mar d’Aragó, la serra de Casp i la de Mequinensa, l’embassament de Riba-roja i les històries dramàtiques que jeuen submergides sota les seves aigües.
Sense entretenir-m’hi massa, voldria destacar alguns llocs i moments especialment significatius: la transició de realitats viscuda a Santa Cruz (entre Sartaguda i San Adrián), la màgica pollancreda de Boquiñeni, l’illa Barataria a Alcalá, les ruïnes romanes de Lépida Celsa, els sinuosos meandres de Sástago, la intensa tempesta d’Escatrón i la terra líquida de l’Ebre, l’embassament i la serra de Mequinensa, els Galachos, el centre de dades d’Amazon i el desconcertant desert de plaques solars de Chiprana.
El 6 de juny a Saragossa, Celeste Reyna va organitzar, juntament amb Ignacio Andrés, Radio Nikosia i Iberflumen, una sincronització comunitària en diàleg amb les aigües, posant en valor la potència dels moviments col·lectius des d’una falua original. El nostre agraïment a totes les persones que hi van participar!
Durant la nostra estada a Mequinensa, vam tenir l’honor de rebre una visita guiada pels museus i el castell, oferta especialment per a nosaltres pel seu director, Javier Rodes. Estem molt agraïts a en Javier per la seva amabilitat i disponibilitat, i per haver-nos mostrat la resistència i la resiliència del seu poble.
Per arribar a Mequinensa des de Casp, van caldre tres dies de camí. M’hi va acompanyar l’amic i biòleg Jordi Martínez-Vilalta, gran caminador, amb qui vaig creuar la serra de Mequinensa durant dues jornades de calor implacable.
Finalment, vull destacar especialment l’amabilitat i disponibilitat de les persones que habiten aquestes terres, que ens han ofert suport i acollida al llarg del riu. La llista d’agraïments ja comença a prendre forma de poema.
Calendari d’arribada
- Dissabte 5 de juliol (tarda): arribada a Tortosa des de Benifallet.
- Diumenge 6: caminada de Tortosa a Amposta.
- Dilluns 7: sortida d’Amposta cap a Sant Jaume d’Enveja.
- Dimarts 8 (dia 82 de camí): final del recorregut amb una capbussada al Mediterrani.