Lautaro i Marista
Es diu que, en cas de fallout nuclear global, l’Uruguai, per certes característiques que desconec, juntament amb l’Argentina i Austràlia seria una de les poques àrees del món lliures de radiació. Es rumoreja que per aquest mateix motiu un ciutadà del Canadà va comprar la quadra de terreny a Garzón on hi ha la tapera en què vaig presentar el meu treball a ArtFest 2023.
Lautaro (San Carlos, 1946) fa dècades que viu a Garzón. Testimoni de la paulatina decadència del poble, ara observa silenciós la invasió gringa de les últimes dècades.
—Hi ha molta gent aquests dies, com ho porta?
—El poble dona per a tothom…
Lautaro és un home de poques paraules i, sembla, sempre encertades.
Més tard, convidant Lautaro a visitar la tapera on presentava la meva instal·lació, la Celeste va teixir un pont entre dos mons que coexisteixen en el mateix espai sense gairebé fregar-se. Dues realitats paral·leles superposades, com en una anomalia temporal durant un viatge en el temps. Lautaro va entrar lentament, amb la mirada perduda en el passat. A la tapera no va veure la meva obra, va veure Marista. Va retrocedir a un temps llunyà, quan aquell lloc era un habitatge i no una ruïna.
—Aquí vivia una amiga meva, fa molts, molts anys, abans d’anar-se’n a viure a San Carlos. No he tornat a entrar aquí des de llavors.
—I ella, segueix a San Carlos?
—No, la van matar… va ser la seva parella.
—Ella com es deia?
—No ho recordo…
Lautaro es va quedar en silenci una estona, mirant el temps fora de la finestra. El nom no apareixia.
—Lautaro, fem això: segueixi el seu passeig i segur que en caminar se’n recordarà, del nom.
Ens vam abocar a la finestra, cadascú mirant cap al seu temps i la seva història. Va ser en aquell moment que la Celeste ens va fer una foto.
I més tard Lautaro va tornar. El vaig veure acostar-se lentament pel Paraje Izcua i cridar-me amb un tímid gest.
—Ja me’n recordo, es deia Marista.
Marco i Lautaro, Garzón, desembre de 2023. Foto: Celeste Reyna