La sèrie d’obres pictòriques que Marco Noris presenta al Temple Romà de Vic és el primer resultat del treball de l’artista sobre l’exili i el desarrelament; un viatge entre passat i present, memòria històrica i polítiques migratòries contemporànies.
Del 23 de novembre del 2016 a l’1 de gener 2017.
Inauguració: Divendres 25 de novembre a les 19h
Fa uns pocs anys, durant una visita al Museu de l’Exili de La Jonquera, vaig llegir per primera vegada sobre el camp Joffre de Ribesaltes, un antic camp de concentració al sud de França que es va obrir als anys trenta del segle passat per allotjar exiliats espanyols. El camp es va quedar obert gairebé 70 anys, sent també usat com a camp de concentració durant l’ocupació nazi i posteriorment com a camp d’internament d’harkis algerians. La història de Ribesaltes és un relat dramàtic que creua tot el segle XX i que per això es presta a ser usat com a guia per a una investigació sobre els esdeveniments més tràgics de la història europea contemporània. Ribesaltes no és exclusivament un lloc geogràfic, és també – o sobretot, ara que les ruïnes han deixat espai a la memòria – un espai emocional col·lectiu.
Aquest treball neix de la runa del camp, botxí i testimoni de l’horror de les deportacions nazis i del drama de l’exili de milers d’éssers humans. La memòria de Ribesaltes és la realitat actual dels camps que al voltant del món i a les portes d’Europa allotgen milions de vides, milions de refugiats, milions de drames: les ruïnes del camp són el passat que connecta amb el present i amb l’actual política migratòria de la Unió Europea. No obstant això, aquest no és un treball sobre Ribesaltes; tampoc pretén ser una investigació històrica: aquí la història és més aviat la guia per a un viatge a la memòria emocional col·lectiva, buscant la universalitat de l’experiència individual, més enllà d’èpoques, confins i nacionalitats.
La paraula refugi té el seu origen en la paraula llatina refugium. Aquest terme s’usava indistintament per referir-se al lloc cap al qual es fuig o indicar una via d’escapament. En altres paraules, feia referència a un lloc a recer dels perills (no necessàriament físics i immediat) o a un mitjà per escapar d’una situació perillosa. Significa també “retorn, tornada” i s’oposa al concepte de “deserció”. El plural –refugia– es referia a llocs amagats de les cases romanes on el pare de la família podia amagar els seus béns si hi havia algun atac d’enemics o algun incendi. Objecció, escapament, retirada, sortida. Termes que indiquen un recolliment que fa un moviment cap a fora, en tot cas un estat permanent de trànsit i perill.
L’obra presentada a Refugium, refugia retrata els llocs físics i emocionals del desarrelament, on la necessitat d’empara és acompanyada per la seva negació i on la solució a la tragèdia és només el mal menor. Els camps són al mateix temps refugi i condemna i certifiquen la pèrdua de dignitat i identitat del refugiat, fracturat, apartat de les seves arrels, de la seva terra, del seu passat. Fosses comunes, forats, túmuls, caixes… refugis reals o simbòlics, alternatives cíniques a les cíniques polítiques europees. El refugiat com a condició intrínseca del desterrat, on, en la mateixa impossibilitat de tornar a casa, es troba l’absoluta i definitiva impossibilitat de tenir-ne una altra, perquè el desarrelament és un trauma irreversible que afecta els fonaments mateixos de l’ésser humà.
“Refugium, refugia” al MuME, Museu Memorial de l’Exili, La Jonquera, 2019. Més info
