Categoria: (In)refugis

Galeria actualitzada el 28 feebler 2017

Fa uns pocs anys, durant una visita al Museu de l’Exili de La Jonquera, vaig llegir per primera vegada sobre el camp Joffre de Rivesaltes, un antic camp de concentració al sud de França que es va obrir als anys trenta del segle passat per allotjar exiliats espanyols. El camp es va quedar obert gairebé 70 anys, sent també usat com a camp de concentració durant l’ocupació nazi i posteriorment com a camp d’internament d’harkis algerians. La història de Rivesaltes és un relat dramàtic que creua tot el segle XX i que per això es presta a ser usat com a guia per a una investigació sobre els esdeveniments més tràgics de la història europea contemporània. Rivesaltes no és exclusivament un lloc geogràfic, és també – o sobretot, ara que les ruïnes han deixat espai a la memòria – un espai emocional col·lectiu.

(In)refugis neix llavors de la runa del camp, botxí i testimoni de l’horror de les deportacions nazis i del drama de l’exili de milers d’éssers humans. La memòria de Rivesaltes és la realitat actual dels camps que al voltant del món i a les portes d’Europa allotgen milions de vides, milions de refugiats, milions de drames: les ruïnes del camp són el passat que connecta amb el present i amb l’actual política migratòria de la Unió Europea.

No obstant això, aquest no és un treball sobre Rivesaltes; tampoc pretén ser una investigació històrica: aquí la història és més aviat la guia per a un viatge a la memòria emocional col·lectiva, buscant la universalitat de l’experiència individual, més enllà d’èpoques, confins i nacionalitats.

Els (In)refugis són els llocs físics i emocionals del desarrelament, on la necessitat d’empara és acompanyada per la seva negació i on la solució a la tragèdia és només el mal menor. Els camps són (In)refugis i certifiquen la pèrdua de dignitat i identitat del refugiat, fracturat, apartat de les seves arrels, de la seva terra, del seu passat. Llocs on freqüentment l’enterrament segueix al desterrament. Fosses comunes, forats, túmuls, caixes: (In)refugis simbòlics, alternatives cíniques a les cíniques polítiques europees. I finalment, (in)refugiat com a condició intrínseca del desterrat, on en la mateixa impossibilitat de tornar a casa es troba l’absoluta i definitiva impossibilitat de tenir una altra, perquè el desarrelament és un trauma irreversible que afecta els fonaments mateixos de l’ésser humà.

Marco Noris