(In)refugis

Galeria actualitzada el 28 feebler 2017

(Un)refuge

(Un)refuge

2016, oil on canvas, 60x81 cm

Mediterranean beach

Mediterranean beach

2016, oil on canvas, 33x60 cm


European tumulus

European tumulus

2016, oil on canvas, 30x30 cm

Child - (Un)refugees VII

Child - (Un)refugees VII

2015, oil on canvas, 46x36 cm

Line - (Un)refugees VI

Line - (Un)refugees VI

2015, oil on canvas, 38x61 cm

(Un)refugees IX

(Un)refugees IX

2016, oil on canvas, 100x81


(Un)refugees VIII

(Un)refugees VIII

2015/2016, oil on canvas, 100x100


Camp

Camp

Camp - 2015, oil on canvas, 100x100

Mound with Moun

Mound with Moun

2016, oil on canvas, 30x30 cm

Mounds

Mounds

2016, oil on canvas, 24 x 33 cm

Mounds (Nocturne)

Mounds (Nocturne)

2016, oil on canvas, 24 x 33 cm

Maremortum I

Maremortum I

2016, oil on canvas, 100x100 cm


Fa uns pocs anys, durant una visita al Museu de l’Exili de La Jonquera, vaig llegir per primera vegada sobre el camp Joffre de Rivesaltes, un antic camp de concentració al sud de França que es va obrir als anys trenta del segle passat per allotjar exiliats espanyols. El camp es va quedar obert gairebé 70 anys, sent també usat com a camp de concentració durant l’ocupació nazi i posteriorment com a camp d’internament d’harkis algerians. La història de Rivesaltes és un relat dramàtic que creua tot el segle XX i que per això es presta a ser usat com a guia per a una investigació sobre els esdeveniments més tràgics de la història europea contemporània. Rivesaltes no és exclusivament un lloc geogràfic, és també – o sobretot, ara que les ruïnes han deixat espai a la memòria – un espai emocional col·lectiu.

(In)refugis neix llavors de la runa del camp, botxí i testimoni de l’horror de les deportacions nazis i del drama de l’exili de milers d’éssers humans. La memòria de Rivesaltes és la realitat actual dels camps que al voltant del món i a les portes d’Europa allotgen milions de vides, milions de refugiats, milions de drames: les ruïnes del camp són el passat que connecta amb el present i amb l’actual política migratòria de la Unió Europea.

No obstant això, aquest no és un treball sobre Rivesaltes; tampoc pretén ser una investigació històrica: aquí la història és més aviat la guia per a un viatge a la memòria emocional col·lectiva, buscant la universalitat de l’experiència individual, més enllà d’èpoques, confins i nacionalitats.

Els (In)refugis són els llocs físics i emocionals del desarrelament, on la necessitat d’empara és acompanyada per la seva negació i on la solució a la tragèdia és només el mal menor. Els camps són (In)refugis i certifiquen la pèrdua de dignitat i identitat del refugiat, fracturat, apartat de les seves arrels, de la seva terra, del seu passat. Llocs on freqüentment l’enterrament segueix al desterrament. Fosses comunes, forats, túmuls, caixes: (In)refugis simbòlics, alternatives cíniques a les cíniques polítiques europees. I finalment, (in)refugiat com a condició intrínseca del desterrat, on en la mateixa impossibilitat de tornar a casa es troba l’absoluta i definitiva impossibilitat de tenir una altra, perquè el desarrelament és un trauma irreversible que afecta els fonaments mateixos de l’ésser humà.

Marco Noris

No era el sol

No era el sol

De Federic Montornés

A vegades és suficient afegir quelcom a una imatge per tal que el que veiem com un paisatge esdevingui un escenari i no en la representació de la il·lusió de qui ho està contemplant. De manera que quan parlem d’escala davant d’un paisatge seria com parlar de la distància que separa l’espectador de la imatge. I parlar de la distància entre qui mira i allò que veu seria parlar d’intromissió en un relat interminable.

La pintura no té fi. I, d’altra banda, convida a apropar-se.

Diu Marco Noris que, per ell, la pintura – en especial, la pintura a l’oli – és el llenguatge que millor li permet intimar amb allò emocional sense deixar de banda allò intel·lectual. També diu que és el llenguatge que, gràcies als seus codis visuals tradicionals, li permet penetrar dins la consciència de l’espectador fent-li bascular entre el presagi i el dol. Una distorsió temporal – segueix dient – poblada d’escenaris post-apocalíptics, ruïnes del passat, anuncis de desastres futurs i memòries de tragèdies que es confonen i entrellacen conformant una sort de genealogia de la catàstrofe. Un estudi de l’esdevenir humà que, lluny de celebracions i lamentacions nostàlgiques, ens parla d’aquest camí íntim i col·lectiu d’acceptació i expiació en el centre del qual sempre es troba qui domina el seu propi destí: l’espectador. Sol. Davant de la mortalitat.

O com el defineix Noris: el triomf de la derrota.

Centrada en el desig d’insinuar i no tant en el de descriure el que, a ulls de qui contempla, s’erigeix com un exercici d’introspecció entorn a arguments tan amplis, sentits i reflexius com la memòria, l’oblit, l’absència i l’espera, l’obra de Noris és una sort de bàlsam que, invocant una més que necessària suspensió del temps, permet que tot passi perquè en ella tot s’eternitza, s’allarga, espera i deixa. Es tracta d’una decisió que, ubicant al marge de l’enrenou i el soroll a qui se situa davant la seva obra, permet connectar amb aquesta part de l’ésser que es pregunta què hi ha darrere de l’estreta realitat que veiem perquè sap que és darrere del que ens encega on realment hauríem d’indagar.

I és que més enllà del vel que impedeix la visió es pot trobar la raó per la que tots estem aquí.

L’exposició que, amb el títol No era el sol, reuneix bona part de la producció de Noris desenvolupada entorn a la desaparició a les fosses comunes, la crueltat de les fronteres, la guerra civil, l’exili i el desarrelament, així com a qüestions de contingut mediambiental – en tant que metàfores de les nostres ruïnes material i moral – o a lectures de caire més introspectiu com primer i ineludible pas fins a l’acceptació de la negació i l’ombra per fer front a l’escalada tecnològica, l’excés de consum i l’entreteniment que a tots ens encega, és una sort d’embornal conceptual concebut no tant per acabar amb l’espècie humana sinó per a demostrar que després del que semblava que era el sol no venia la nit del descans sinó el desig de trobar una llum al marge de la impaciència. És a dir, al marge de nosaltres mateixos. És per això que, més que un viatge fins a l’exterior i a través de territoris pels que tot està construït, el que proposa Noris és un viatge cap a l’interior de cadascú pel camí de les seves pinzellades a l’oli, la superfície d’unes teles, les capes i capes de cartró reaprofitat, les dimensions d’un quadre i els passos que hauríem de seguir per enlairar-nos d’aquest maleït món, recuperar l’essència de l’ésser humà, prendre consciència de la nostra identitat, revitalitzar els nostres valors i veure-ho tot des de la distància que permet entendre la pintura, la seva pintura, també com una qüestió d’escala.

Frederic Montornés
Febrer 2017