“Refugium, Refugia” al MuME – Museu Memorial de l’Exili

Aquesta pàgina també està disponible en: English Español Italiano.

El 9 de novembre s’inaugura l’exposició “Refugium, refugia” al MuME – Museu Memorial de l’Exili.

Exposició: dissabte 9 de novembre 2019 fins al diumenge 2 de febrer del 2020.

Inauguració dissabte 9 de novembre a les 12h

Museu Memorial de l’Exili, c/Major, 43-47, 17700 – La Jonquera
+ info:
www.museuexili.cat

El treball exposat al MUME -realitzat majoritàriament entre els anys 2013 i 2016 i renovat ara amb una nova proposta expositiva- neix de la runa del camp, botxí i testimoni de l’horror de les deportacions nazis i del drama de l’exili de milers d’éssers humans. La memòria de Ribesaltes és viva i s’enllaça avui amb els actuals camps que al voltant del món i en les portes d’Europa allotgen milions de vides, milions de refugiats, milions de drames: les ruïnes del camp són el passat que connecta amb el present i amb l’actualitat política migratòria de la Unió Europea. No obstant això aquest no és un treball sobre Ribesaltes. Tampoc pretén ser una investigació històrica. La història funciona aquí més aviat, com a guia per a un viatge per la memòria emocional col·lectiva, buscant la universalitat de l’experiència individual, més enllà d’èpoques, confins i nacionalitats.

La paraula refugi té el seu origen en la paraula llatina refugium. Aquest terme s’usava indistintament per referir-se al lloc cap al qual es fuig o indicar una via d’escapament. En altres paraules, feia  referència a un lloc a recer dels perills (no necessàriament físics i immediats) o a un mitjà per   escapar d’una situació perillosa. Significa també “retorn, tornada” i s’oposa al concepte de “deserció”. El plural –refugia– es referia a llocs amagats de les cases romanes on el pare de la   família podia amagar els seus béns si hi havia algun atac d’enemics o algun incendi. Objecció,  escapament, retirada, sortida. Termes que indiquen un recolliment que fa un moviment cap a fora, en tot cas un estat permanent de trànsit i perill.

Fa uns anys, durant una visita al Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera, vaig conèixer per primera vegada l’existència del camp Joffre de Ribesaltes, un antic camp de concentració al sud de França que es va obrir en els anys trenta del segle passat per allotjar exiliats espanyols . El camp va quedar obert gairebé 70 anys, sent també usat com a camp de concentració durant l’ocupació nazi i posteriorment com a camp d’internament d’harkis algerians.

La història de Ribesaltes és un relat dramàtic que creua tot el segle XX i es presta a ser usat per totes les investigacions sobre els esdeveniments més tràgics de la història europea contemporània. Ribesaltes no és exclusivament un lloc geogràfic, és també -o sobretot ara que les ruïnes han   deixat espai a la memòria- un espai emocional col·lectiu.

El treball exposat al MUME -realitzat majoritàriament entre els anys 2013 i 2016 i renovat ara amb una nova proposta expositiva- neix de la runa del camp, botxí i testimoni de l’horror de les deportacions nazis i del drama de l’exili de milers d’éssers humans. La memòria de Ribesaltes és viva i s’enllaça avui amb els actuals camps que al voltant del món i en les portes d’Europa allotgen milions de vides, milions de refugiats, milions de drames: les ruïnes del camp són el passat que connecta amb el present i amb l’actualitat política migratòria de la Unió Europea. No obstant això aquest no és un treball sobre Ribesaltes. Tampoc pretén ser una investigació històrica. La història funciona aquí més aviat, com a guia per a un viatge per la memòria emocional col·lectiva, buscant la universalitat de l’experiència individual, més enllà d’èpoques, confins i nacionalitats.

La paraula refugi té el seu origen en la paraula llatina refugium. Aquest terme s’usava indistintament per referir-se al lloc cap al qual es fuig o indicar una via d’escapament. En altres paraules, feia  referència a un lloc a recer dels perills (no necessàriament físics i immediats) o a un mitjà per   escapar d’una situació perillosa. Significa també “retorn, tornada” i s’oposa al concepte de “deserció”. El plural –refugia– es referia a llocs amagats de les cases romanes on el pare de la   família podia amagar els seus béns si hi havia algun atac d’enemics o algun incendi. Objecció,  escapament, retirada, sortida. Termes que indiquen un recolliment que fa un moviment cap a fora, en tot cas un estat permanent de trànsit i perill.

L’obra presentada a Refugium, refugia retrata els llocs físics i emocionals del desarrelament, llocs on freqüentment l’enterrament segueix al desterrament, on la necessitat d’empara és acompanyada per la seva negació i on la solució a la tragèdia és només el mal menor. Els camps són al mateix temps refugi i condemna i certifiquen la pèrdua de dignitat i identitat del refugiat, fracturat, apartat de les seves arrels, de la seva terra, del seu passat. Fosses comunes, forats, túmuls, caixes… refugis reals o simbòlics, alternatives cíniques a les cíniques polítiques europees. El refugiat com a condició intrínseca del desterrat, on, en la  mateixa impossibilitat de tornar a casa, es troba l’absoluta i definitiva impossibilitat de tenir-ne una altra, perquè el desarrelament és un trauma irreversible que afecta els fonaments mateixos de l’ésser humà.

Publicat per

Marco Noris

Born in Bergamo, Italy, in 1971. Lives and works in Barcelona, Spain.